Terra Incògnita ens ensenya la terra del Penedès, que adquireix de tan poc connotada una bellesa estranyíssima. Escartín ens mostra les coses transformades per la seva visió inspirada. Això és la màgia videogràfica, una virtut rara i ben difícil.

A més del camp, a Terra Incògnita estan els personatges que formen part d'ell, camperols que expliquen històries de camperols, que adquireixen dimensions desproporcionades i així i tot, senzillíssimes. Segons la seva visió, els solcs dels conreus ens remeten al substrat ancestral del que tots venim. El cas és que qualsevol d'aquests camperols -els qui ens són coetanis i viuen a tocar el nostre- podria ser l'avi de Escartín.

De totes maneres, les imatges de Escartín són tan punxants que ultrapassen -cap a on?- tot el que hem dit sobre el substrat camperol. I deixen petitíssima la música oriental. Quan els camperols parlen d'elles, totes les músiques del món es dobleguen reverentment, avergonyides per un sentiment de futilitat ornamental.

Un dels camperols de Terra Incògnita recorda que abans, en el camp, tots cantaven i xiulaven. Aquestes xiulades i cants que no estan en la cinta, els sentim al lluny per la màgia abans esmentada i que no prové del camperol, sinó de Lluís Escartín.

No fa mancada desplaçar-se a llocs ignots per descobrir els abismes de la condició humana, els nostres veïns, i per tant nosaltres mateixos, enmig de tota nostra utilleria postmoderna, també traiem el cap, sense el menor problema, a semblances infinites.

Al moment de la seva aparició Terra Incògnita va ser un refrescant cop d'aire fresc, ja que el documental espanyol més preuat per la crítica es trobava entotsolat en una mirada tova, dolça i falsificadora en la seva obstinada cinefília sobre el món rural en vies d'extinció. La sola existència de Terra Incògnita posa en dubte no només a aquest conjunt de llepada films, sinó tot el discurs mitificador que s'ha generat entorn dels mateixos.