Texas Sunrise experimenta amb el llenguatge cinematogràfic no lineal provocant un discurs crític en el qual la confrontació entre so i imatge crea una obra tan senzilla i complexa com a poètica i política.

Texas Sunrise es presenta com una triava al paisatge del sud-oest nord-americà, un muntatge d'imatges de ritmes canviants vertebrat per la paraula apassionada d'un home invisible, del qual només sabrem, al final, que es nomena Johnson Frisco. La seva lleugeresa sobre la terra converteix l'obra en un road movie indirecte.

Però Frisco és un anarquista deista d'esquerres, un fantasma de les carreteres i dels trens de marcaries. Inspirant-se en la devota actitud indígena cap a la terra i el seu maneig respectuós dels recursos naturals, denuncia la cobdícia, la propietat, els diners, i el poregós conformisme d'un poble americà que no posseeix més que la il·lusió de llibertat. Abans de col·laborar amb l'equivalència que percep entre burocràcia, militarisme i feixisme, enuncia el NO magnífic de l'única llibertat que queda. Ens commina a «no prendre gens d'ells... no donar-los res... no explicar-los gens», a desaparèixer de les pantalles del sistema. Com ho ha fet ell, que alguns ratllarien de pobre rodamón, però que viu com un ric perquè viu en la independència (la que van perdre els apatxes quan es van acollir a l'ajuda estatal): la independència d'un «anarquista funcional».

Evitant les grans ciutats, la càmera de Escartín viatja com ho fa Frisco, contemplativament, de vegades de pressa, per un camp semi-civilitzat regat de cadàvers de màquines i cicatritzat per esforços i empreses vanes. Aquesta terra ferida no parla de l'esperit puixant del pioner, més aviat transmet una sensació de post-apocalipsi, d'un fracàs del qual la naturalesa es reposarà, de les escombraries com el nostre últim i més autèntic monument.

Les imatges post-apocalíticas d'escombraries humanes i bellesa de la naturalesa suggereixen la latència de forces més poderoses que l'avarícia i destrucció.