En un text de 1993 Virtuosisme i Revolució, Paolo Virno exposa alguns dels components fonamentals del denominat treball immaterial, al mateix temps que es pregunta com tornar a dotar de (contra)poder aquells trets que, com la flexibilitat, la reticularitat, la imaginació o la capacitat d'improvisació, havien estat patrimoni d'algunes pràctiques polítiques i que, gradualment, han estat assimilats i rendibilitzats per les formes de producció transnacionals fins a convertir-les en estratègies pròpies del capital global.

Si fins fa amb prou feines unes dècades seguíem pensant el terme treballo com a producció enfront de reproducció i com a concepte vinculat a l'ocupació assalariada, ara no solament parlem de outsourcing, just in time o hiperflexibilitat, sinó que les divergències tradicionals es dilueixen, i les oposicions espacials i conceptuals entre temps/llocs d'oci i de treball no resulten ja operatives: el biotreball passa a definir les nostres relacions, la precarietat ens erosiona i rearticula les nostres decisions personals, així com l'elaboració de les nostres subjectivitats.

Habitants del "treball total", des dels 70 i enfront del sindicalisme tradicional, la crida a la deserció productiva es converteix en una posició de resistència fonamental. En aquest clima redefinitori i a partir de la mateixa experiència de l'autora com a treballadora cultural se situa Tiempo real, un projecte que, reactivant algunes qüestions ja plantejades amb anterioritat, tracta d'investigar sobre la possibilitat/oportunitat de construir una visibilitat i una narrativitat pròpies de la nova classe treballadora.

Allunyat del cinema militant clàssic o del documental televisiu benpensants, aquest vídeo pretén reflexionar sobre la capacitat de generar formes polítiques efectives a través de textos (imatges i paraules) que desallotgin les estratègies de l'acció de l'àmbit del treball assalariat i les reintroduïxen, com apunta Paolo Virno, en l'esfera pública.

Imbricat en una genealogia de la qual María Ruido se sent partícip, Tiempo real es construeix conscientment a partir d'alguns relats audiovisuals i literaris, i se situa en la defecció i el sabotatge a través d'algunes "narratives de la negació" (la desestètica, el desmuntatge, el fora de camp, el reenquadrement, el temps real del plànol seqüència...) per proposar la representació com un territori important de la pràctica política.

Estructurat entorn de dos eixos – (des)organització i (re)allotjo – que articulen les estratègies abans assenyalades, i amb l'emblemàtica pel·lícula de Chantal Akerman, Jeanne Dielman (1975), com a material deconstructiu fonamental, aquest projecte vol ser una recerca implicada sobre alguns grups de dones europees que treballen entorn de les actuals condicions de precarietat, un treball que proposa una lectura paral·lela d'alguns discursos i actuacions feministes i algunes estratègies de representació com a pràctiques polítiques referencials.