Quan al 2015 Aimar Pérez Galí va iniciar el seu projecte "The Touching Community" només tenia clar que sabia massa poc sobre l'impacte que la pandèmia de la SIDA havia tingut en la comunitat de la dansa. Per això va començar a investigar, a buscar als supervivents, a fer-se preguntes ell mateix, a llegir i a escriure cartes als ballarins morts a mesura que coneixia els seus noms i les seves històries. Aquella va ser la seva manera d'enfrontar-se al silenci que al llarg dels anys ha servit per a tapar i oblidar l'horror i el dolor que va produir i encara produeix aquella pandèmia. El projecte va créixer i es va desplegar en direccions sorprenents a mesura que Aimar es trobava amb les persones i els seus relats, a mesura que els noms silenciats sorgien de les boques dels testimonis, a mesura que rebia respostes.

Touching Blues, igual que la resta del projecte, té un propòsit commemoratiu: continuar fent això, continuar insistint perquè continua sent necessari recordar, escoltar i celebrar els cossos dels qui van sofrir i sofreixen la pandèmia del VIH/SIDA.

Un blues és una cançó melancòlica i lenta. El color blau continua sent l'univers cromàtic de la proposta. Un blau après de Derek Jarman i els seus “blue boys”, un blau que, sí, té alguna cosa de trist però que, paradoxalment, alhora, també té alguna cosa de brillant, festiu i celebratori.

Touching Blues és una imatge bidimensional que es projecta sobre un pla vertical. No hi ha aquí tota la complexitat i la infinita diversitat de punts de vista i d'atenció possibles en l'acció en viu. Tota aquesta multiplicitat del present, es condensa en aquesta ocasió en un quadrat perfecte que apareix suspès en una paret, com un quadre, com una imatge bidimensional que pot repetir-se una vegada i una altra de manera idèntica. Els nostres cossos, ara, s'han convertit en taques de llum que es mouen en una pantalla, en textures hipnòtiques que fan veure allò que ja no hi és, allò que ja va passar ençà i va desaparèixer. Així, sembla que la rotació del punt de vista i la rotació del pla, han fet aparèixer a Touching Blues la possibilitat d'una forma de contemplació que potser deriva en una forma subtil de devoció. Tot això aprofundeix en la naturalesa commemorativa d'aquest projecte i en la decisió d'honrar i celebrar els cossos que ens van precedir i que van morir víctimes d'això que encara avui continuem dient “epidèmia del VIH/SIDA”.