La figura mítica del genet solitari és traslladada a un patinador que deriva sense rumb, mentre les seves reflexions se sobreescriuen en la pantalla. A la manera del so de pas del cel·luloide per un projector, és repetit el soroll d'un patí al començament, i després núvols. Dubtes i la imperiosa necessitat de córrer. L'espai és descrit a través de les circumval·lacions del patí, pujant i baixant rampes entre parets piramidals. Transitar fins a oblidar-se de si mateix, deixant les seves petjades en el recorregut, per desaparèixer en el mar. Literalment és una fugida de tot racionalisme, «el cos pensant». El moviment activa la reflexió.

La deriva d'un skater solitari per la teulada d'un edifici plagat d'elements arquitectònics (la facultat de Belles Arts de la Universitat de Lejona, Bilbao) li porten a declamar els seus pensaments íntims. Una posada en pràctica de la ja clàssica deriva situacionista. Actualitzada, a través dels recorreguts urbans dels patinadors, serveix per rellegir l'espai urbà en funció de les seves possibilitats en la pràctica d'aquest esport. La ciutat és vista com a accessos per al lliscament, plagada d'elements per al salt o per relliscar en descens mitjançant les baranes. Encara que aquest no és un vídeo propi del gènere skate, on l'important solen ser les figures i efectes dels patinadors, la seva gràcia i versatilitat, per la qual cosa ha de ser precís per observar-les. Aquest vídeo és brut, per la textura de super8 i el patinador no realitza piruetes circenses, no existeix ni el perill ni la tensió de la caiguda i està subtitulat amb profundes especulacions de caràcter existencial. Aquí es tracta del plaure i la calma, de les sensacions que es produeixen sobre la taula. El patí entès com un suport per a l'evasió «de la ment i la trobada amb el cos».