La finestra de Mauro Entrialgo es converteix, com en algun referent cinematogràfic clàssic, en tot un observatori de la vida quotidiana. De dia i de nit, siguin veïns o transeünts, la trobada de les persones provoca friccions en forma d'enfrontament, provocació o festa, component un mosaic de situacions, esdeveniments i trames que queda recollit per la càmera de l'autor.

Aquestes situacions dispars, extretes com si es tractés de mostres d'un observatori clínic del comportament humà, ens parlen de la complexitat de la convivència, de la pressió que exerceix un àmbit urbà hostil com l'actual en la nostra conducta i de tots aquests mons paral·lels que ens freguen a cada moment sense amb prou feines adonar-nos.

Editades com a partícules gairebé independents, la seva intensitat va creixent i compactant-se en un paisatge exasperant que de vegades esclata en una discussió de pati de veïns o en una brega de carrer, però que amaina de sobte quan la càmera descobreix un petit habitant en el test del veí. El signe rutinari del quotidià es trenca aquí en mil trossos per donar pas a una mirada obliqua sobre la nostra circumstància social que ens parla alhora de fragilitat i de violència.

Més enllà d'una actitud voyeurista es diria que accedim al treball d'una càmera espectadora, expectant, amb mirada pròpia, en la qual s'ha superat la intenció vigilant darrere d'un estudi del nostre propi hàbitat, amb l'únic objectiu d'intentar conèixer una mica millor com som.