Rosita Bravo, la tia d'Iván Marino, és una dona major en un estat físic (i segurament mental) problemàtic. L'artista presenta un retrat de la dona, mostrant la seva intimitat i realitzant actes quotidians. La dona no parla en tot el vídeo, però és consent de la presència de la càmera sense perjudicis.

La filmació causarà un greu problema familiar, ja que alguns dels membres de la família s'oposen a la seva realització. Al principi del vídeo, Horacio Bravo, oncle d'Iván Marino, intenta evitar la filmació, tancant les portes a l'equip d'enregistrament i dubtant del valor artístic que pugui tenir el fet de mostrar la decadència física que viu la persona retratada. Després d'aquesta primera topada amb la família, Iván Marino aconsegueix oferir-nos aquest cru retrat, quotidià i familiar, fet mitjançant retalls del dia a dia de la dona.

Rosita, nua, comença el dia amb la difícil tasca de vestir-se. Sola, aconsegueix posar-se la seva roba interior i un vestit, acceptant la lentitud dels seus moviments. La comunicació amb l'exterior sembla no tenir massa importància enfront dels moments on ella decideix fugir i acostar-se, segurament, a records del viscut. Veurem a Rosita dutxant-se, i serà llavors quan descobrirem completament, i d'una manera emocionant, un cos castigat pel pas del temps. A la dona li falta un pit i rentar-se els peus suposarà una enorme epopeia.

En blanc i negre, l'obra ofereix cruament el factor físic de les nostres vides en un moment on la mort s'albira propera. Al final del vídeo, Rosita mirarà la càmera des del llit, gairebé sense esperança que arribi el dia vinent.