El vídeo és el registre editat d'una acció que recrea i s'inspira en l'obra que, sota el títol de "Windows blowing out", realitzés l'artista Gordon Matta Clark en 1976

La proposta de Satorre va consistir en la construcció de tres finestres fetes a mesura per a una vella i deshabitada casa propera al poble de Skibbereen en Cork, Irlanda. Després de la instal·lació d'aquests elements en els nínxols buits de la façana, diverses pedres van ser llançades amb la intenció de trencar les seves impol·luts vidres. Una vegada fet això, les finestres van ser retirades immediatament i la casa va tornar a presentar l'estat en què havia estat trobada. Mes l'obra no acaba aquí doncs, en lloc de mostrar el vídeo en un centre cultural de la regió, Satorre va decidir no exhibir el registre videogràfic sinó oferir al públic un pòster amb una imatge de la casa tal com havia estat trobada i una succinta explicació textual del que havia esdevingut. Això últim, obeeix a una constant en la forma en què aquest artista confronta i disloca la memòria, el record i, per tant, la qual cosa s'entén per realitat. Per a ell, en aquest cas en particular, els comentaris i rumors de la comunitat local van ser suficients per difondre el treball a pesar que, a excepció dels operadors de càmera, no van existir més testimonis durant el desenvolupament de l'acció.

Si bé l'obra de Matta Clark encarnava una crítica directa a l'arquitectura funcionalista i a alguns els seguidors de Le Corbusier com Peter Eisenman o Richard Meier (específicament a una sèrie d'edificis multifamiliars situats en South Bronx de Nova York), el treball de Satorre apunta, en primera instància, a la forma en què l'artista nord-americà concebia els processos constructius o deconstructius com a part medul·lar de la seva pràctica. Més que un resultat visualment cridaner o una acció que destaqui per la seva espectacularitat, allò que es busca és reparar en els actes que emmarquen una tasca, un treball donat i la finalitat pràctica del qual no és, en l'absolut, el motor de l'acció.

Al moment en què Satorre retira les noves finestres –ara trencades- converteix en un absurd el treball, l'esforç i, paradoxalment, li concedeix una sòlida rellevància, en enfocar l'atenció en l'energia invertida en aquest inútil procés. Tal vegada, la comunió més palpable entre ambdues obres –separades en el temps per vint-i-nou anys- radica en la forma en què l'artista mexicà adopta el desig que Matta Clark va manifestar en diferents ocasions en relació a la intenció de les seves intervencions arquitectòniques: "convertir un edifici en un estat mental".