Jana Leo (Madrid, 1965) és doctora en Filosofia i Lletres, Máster en Teoria del Arte y Estética per la Universidad Autónoma de Madrid i Màster en Arquitectura per la Universitat de Princeton en E.E.U.U. Va ser professora de projectes i de conceptes avançats en Arquitectura en Cooper Union University a Nova York durant set anys. Jana Leo ha exposat, entre altres, en el Centre Internacional de Fotografia de Nova York, en ARCO i MNCARS a Madrid.
Jana Leo fa anàlisi de sistemes. En 2008, Jana Leo va crear la Fundación MoSis, Modelos y Sistemas; Arte y Ciudad. La seva obra ensenya el funcionament del patró i el seu impacte en els individus. Leo documenta, amb imatges i textos, l'estat emocional que corre paral·lel als fets. És autora de El viaje sin distancia, Perversiones del tiempo, el espacio y el dinero ante el límite en la cultura contemporánea (CENDEAC, Murcia 2006; reeditat en 2014). En Violación Nueva York (traduït per a Lince Edicions, Barcelona en 2017 i publicat com a Rape New York per Book Works, Londres, en 2009; i per Feminist Press, Nova York, en 2011) dibuixa l'estat mental d'una violació revisant els mites de la mateixa i analitza el rerefons de l'agressió sexual, els buits en el sistema judicial i la relació entre gentrificació, desallotjament i violació. Ha prologat l'edició espanyola de No es para tanto. Notas sobre la cultura de la violación, coordinat per Roxane Gai, en 2018. Ha col·laborat en Tranquilas, Historias para ir solas por la noche, editat per Maria Folguera i Carmen Gutierrez De la Cueva, Lumen 2019.
Jana Leo ha rebut entre altres la beca Pollock i la Botín i en 2020 ha residit en l'Acadèmia d'Espanya a Roma després de rebre la beca de Roma estudiant la violència del procediment en els tràmits burocràtics.
L'ambigüitat és l'element clau en el rigorós exercici de la complexitat. L' ambigüetat és una espècie en extinció. L'art preserva la seva supervivència. En la meva trajectòria: Fotografies i pel·lícules que fan pública la intimitat; Autoretrats de qui no sóc; un prototip d'habitatge que proporcioni autonomia i d'espai buit per a la imaginació; el contacte, la incomunicació en una acció de sexe virtual; paraules d'amor esculpides en gel que xorregen sobre les parets, i es desfan; un programa d'habilitació d'edificis per evitar la delinqüència en interiors; accions legals per reduir la durada de sentències per agressions, sol·licitades per les mates; un servei que ven el que no es pot comprar; un espai per a relacions íntimes i indefinides entre estranys; arquitectura que crea el que no es pot dissenyar: la trobada, l'atzar. La càmera que va servir per viure el que sense la intenció de veure no s'hagués gravat.
