El treball de Silvia Zayas (Lleó, Espanya, 1978) se situa en els límits de les arts en viu, el vídeo i la coreografia, deforma els límits dels llenguatges i obre espai a la suspensió de sentit. Investiga en la creació de dispositius casolans, rudimentaris i low-tech per a fer cinema en directe. Treballa de manera situada (i a vegades autobiogràfica) buscant formes (divertides) de percebre la realitat.

Li importa el queer i bastard de les formes, tendeix a la remescla de gèneres, suspenent els seus clixés i l'esperable. Li interessa l'extraordinari i els fenòmens gairebé invisibles, aquests que poden percebre's sostenint maneres d'atenció corporals. S'adona que li agraden exactament les mateixes coses que als set anys, per això decideix inventar les seves pròpies pel·lícules: pel·lícules circulars de fantasmes, pel·lícules submarines una mica thriller amb sistemes inventats, pel·lícules obertes de detectives sense final, pel·lícules col·lectives sense càmera, pel·lícules només caminades, parlades... Li diverteix la interrupció, el desastre, el brut del muntatge.

Quant als modes de producció fílmica, s'acosta a un “fer cinema” com coartada (política), per a provocar i sostenir experiències col·lectives on embullar-se i passar temps “amb” altris. El seu treball qüestiona modes de filmar “a distància”. Per a això s'allunya de l'habitual relació “mà-ull” i tracta de legitimar les possibilitats sensitives d'un cos amateur, vulnerable, malalt, disbauxat, amagat, punk i també com de sèrie z.