El porno delimita quines sexualitats apareixen com a visibles i, per tant, construeix una determinada visió sobre els rols de gènere i la seva interacció. Dins del discurs feminista, sempre hi ha hagut corrents crítiques amb aquest tipus de cinema que, per tal de protegir les dones de la violència pornogràfica, han defensat la seva prohibició. Però, tal com posa en relleu el filòsof i activista Paul B. Preciado, “com es pot deixar el control d’una tecnologia de producció de plaer en mans d’un estat patriarcal, sexista i homòfob?” 1 

Dins d’aquest posicionament trobem el postporno, que busca donar cabuda a cossos, sexualitats i pràctiques llargament ignorades en la indústria del porno tradicional. Catalunya n’és capital i, de fet, dins del nostre territori trobem nombrosos exemples d’aquestes aproximacions dissidents, com Erika Lust o Girls Who Like Porno (María Llopis i Águeda Bañón), creadores que s’han allunyat dels patrons heterosexuals i de bellesa tradicional, reivindicant fer pornografia pròpia. I és que, com apunta Preciado, l’important no és si una imatge representa de forma fidedigna una determinada sexualitat, sinó qui té accés a la sala de muntatge on aquestes representacions es produeixen. 

En col·laboració amb l’Insituto de Estudios del Porno, proposem un recorregut per diverses produccions del nostre arxiu que reflexionen entorn aquestes qüestions. Propostes que exploren la imatge pornogràfica jugant amb els seus elements, ja sigui per evidenciar els seus mecanismes com, sobretot, per subvertir-los completament. 

Programa (en ordre de projecció)

- Jana Leo: Retratos, 1996 (4:02)
- Eugeni Bonet: A Spanish Delight, 2007 (5:25)
- Luis Cerveró: Orgasmo, 1995 (0:40)
- León Siminiani: Pene (otra historia de amor), 2007 (5:21)
- Begoña Egurbide: Macrocaricias, 2007 (4:34)
- Sergio Roger: The Phantom Desire, 2009 (6:11)
- José Begega: Un slam y 3 bailes para Alberto, 2019 (15:11)
- Julia Montilla: 122m!, 2008 (11:00)
- Lucía Egaña: Porno Vegetal, 2008 (3:40)