«–¿t'adones, o no, hayk hatha, que la pau és la guerra que van guanyar? Buscar la pau ha estat la millor excusa per a fer la guerra. La pau de repressió, la pau del cementiri, la pau del cel de bombardejos en catifa i altars sagnants, pau de quietud que necessiten. Pau del pes de cadenes. Pau dels ofegats. Pau d'aquells que es van llevar la vida. Pau de rendició total. Pau de robar-ho tot i no deixar res pel que lluitar o defensar-se. Pau de llars desallotjades. Pau de presons repletes…» (Rasha Abdulhadi en “De acabar con la paz”, en Poemas de y por Palestina)

«No li dic al meu alumne / que estic perdent la fe en la poesia / i el poder de les paraules // en mi com el seu professor / en mi / com a ésser humà // Quan aquest alumne meu esmenta Palestina, / simplement fingeixo que no el vaig escoltar / sabent molt bé que tots // fingiran amb mi, / convençuts que aquest alumne, / com ells, els seguirà el corrent.» (Faisal Mohyuddin en “Cuando uno de mis alumnos menciona Palestina”, en Poemas de y por Palestina)

«la càrrega es fa cada vegada més aclaparadora per als qui pressenten altres mons» (Santiago López Petit en El gesto absoluto)

Avui dia no trobem una altra continuació possible per al nostre programa #dimartsdevídeo que persistir preguntant-nos: com continuar creient en el poder de la gent? Per això hem decidit convertir-ho en un cicle anual, operant cadascuna de les sessions que organitzem en el Santa Mónica com una petita resposta possible des d'un trosset concret d'imaginaris i idees.

En la cerca per l'esperança, bell hooks llança una certa llum. La seva obra escrita reflexiona des d'una gran sensibilitat i una autocrítica molt singular entorn de l'amor i la potència dels éssers humans per a canviar malgrat pertànyer a macroestructures de violència: en el cas de La voluntad de cambiar: hombres, masculinidad y amor, pensava sobre els homes i el patriarcat. Explicava:

«Des dels textos fundacionals del feminisme radical es va expressar l'enuig, la ràbia i fins i tot l'odi cap als homes, però no va haver-hi cap intent significatiu de resoldre aquestes emocions ni d'imaginar una cultura de reconciliació en la qual les dones i els homes poguessin reunir-se i trobar un sòl comú. El feminisme militant li va donar permís a les dones de deslligar la seva ràbia i odi contra els homes però no ens va permetre parlar de què significa estimar a un home [com a filles, àvies, mares, ties, amants, objectes sexuals ocasionals…] dins de la cultura patriarcal ni com expressar aquest amor sense por de ser explotades i oprimides.»

Les idees de bell hooks ens interessen perquè parlen de les realitats que més ens costa mirar quan pensem en la reparació, realitats que signifiquen abandonar-nos a nosaltris mateixis si no mirem: que totis tenim alguna cosa a canviar endins per a aconseguir una situació diferent i guaridora, fins i tot els qui estem més dolgudis. Parlar de construir i oferir relats que transcendeixen el dolor per als subjectes que més sofreixen o que són víctimes permet un horitzó de cura; no obstant això, ni és fàcil oblidar ni és possible aconseguir una transformació sense la participació de tots els subjectes implicats. Afirmava també: «efectivament, podem guiar, instruir, observar, compartir informació i habilitats, però no podem fer pels nois i els homes el que ells han de fer per si mateixos. El nostre amor ajuda, però no salva als nois i els homes. [...] els nois i els homes se salvaran a si mateixos quan aprenguin l'art d'estimar.»

Per a continuar treballant en el que hooks expressa com «trobar el camí de retorn a un cor obert», les sessions d'abril i juliol exploren models en els quals l'espiritual i el polític organitzen un poderós enclavament per a respondre a la complexitat del món.