27 de juliol de 2022
Del 27/06 al 27/07
Un recorregut d'Andrés Duque
Sempre que pensem en el cos humà, en el cos de l'altre, en el cos dels altres i en el nostre cos hauríem de ser més subtils, una mica més acurats per a sentir el fràgil, el vulnerable que som en una certa forma a causa de la imatge del nostre cos.
El propi dels cossos humans està per definició i sotmès a la influència del moviment general de les societats. En aquest sentit, el cos que habitem ens pertany tant a nosaltres com a les estructures culturals en les quals existim. Amb l'aparició contínua de noves representacions i mitjans d'expressió corporal és necessari qüestionar-nos fins a quin punt pot convertir-se el cos en un territori incert.
En l'actualitat, el cos està subjecte a forces socials d'una índole bastant diferent a la manera en què s'experimenta en les comunitats tradicionals. D'una banda, els discursos contemporanis sobre la salut i la imatge vinculen al cos i a la identitat i serveixen per a promoure unes certes pràctiques de cures corporals típiques de la societat contemporània.
D'altra banda, el cos es veu fragmentat pels avanços de la ciència i de la tecnologia i la creixent «socialització de la naturalesa i de la reproducció». La reproducció sempre havia estat en un dels pols de la implicació de l'home amb la naturalesa i en l'altre es trobava la mort. No obstant això, a través dels avanços de l'enginyeria genètica, l'home pot tallar el llaç que connecta la vida de l'espècie amb el de la reproducció com a procés natural.
Mentre el subjecte actual es dilueix en el cos, un cos desorbitat pels esports, per la cirurgia estètica i per un expansiu narcisisme, l'activitat reflexiva es transforma en un acte potencial que pot ser alhora de resistència i d'acceptació.
Sobre els drets de propietat del capitalisme, sobre com deixar que la imatge d'una altra persona viva dins de nosaltres, i això ens faci sentir vius. Interaccions que connecten les estructures capitalistes neoliberals amb el cos social malalt però en recuperació. L'efecte de l'opressió socioeconòmica i política global sobre l'individu i el cos social.
En el nostre món postmodern, en xarxa i globalitzat, on "el límit entre la ciència-ficció i la realitat és una il·lusió òptica" no hi ha oposicions fermes, només distincions permeables. Primer "entre humans i animals", després "entre animal-humà (organisme) i màquina", i finalment "entre el físic i el no físic" o entre el "material" i l'"energia pura": "senyals", "ones electromagnètiques", "una secció d'un espectre visual".
No estem davant la tradicional relació d'un cos i una màquina que és una relació dedicada a l'estalvi de força muscular o de la repetició infinita d'una mateixa tasca sinó davant un aliatge de cervell i informació.
En la societat digital no ens comuniquem menys, sacrifiquem els nostres cossos davant el simulacre. Considerar la imatge digital com a “malaltia catàrtica” capaç d'emancipar-se a través de la crítica, dels sentits, en lloc de concebre-la com a mer símptoma d'aquests temps.
El postdigital revela el potencial del visual per a deformar contextos fins a buidar el seu significat. És haver de retornar una nova o una altra possible significació a les imatges que trobem o amb les quals treballem. El cinema contemporani sembla estar condemnat a una hauntología (fantasmagoria) del present. Com gestionem els nostres cossos entre un espai d'experiència real i d'immersió virtual?
Les imatges deixen de ser relíquies sagrades i s'erigeixen com a silenciosos testimonis de l'acostament entre el temps i l'acte de percebre.
Qui diu societat ja diu pèrdua o degradació d'una intimitat comunitària, de tal manera que la comunitat és allò que la societat va destruir. La comunitat perduda o trencada poden ser exemplificades de diverses formes, com la família natural, la ciutat atenesa, la primera comunitat cristiana, corporacions, comunes, veïnes. Sempre referida a una era perduda en què la comunitat es teixia en llaços estrets, harmoniosos, i donava alguna cosa de si mateixa.
Nota per al text de pantalla:
Aquest recorregut ve influenciat per algunes lectures i relectures recents que l'han modelat. Cito als següents autors: Roland Barthes, Michel Foucault, Steven Shaviro, Josep María Català, Peter Pál Pelbart.
Andrés Duque és un cineasta i docent. El seu cinema com una idea de viatge i el seu marcat caràcter assatgístic li defineixen com un cineasta lliure i lleuger d'equipatge. Obres destacades: Iván Z (2004), Paralelo 10 (2005), Color perro que huye (2011), Oleg y las raras artes (2016), Monte Tropic (2022).
