En Fils d'oblit (2011), Francesca Llopis s'agenolla davant el cos impur, obscè, mortal –com diu en Fils d’Oblit la veu que recita a Maria Mercè Marçal–. Cos meu, què em dius? I el cos apareix fràgil, al mateix temps empoderat. Carn, pell i cicatriu. Cremallera de carn mal tancada, però inamovible. Inamovible. Respirar, plaer, parar, pell, malaltia, respirar, plaer, parar. Francesca Llopis realitza des de l'any 1981 exposicions i construccions en l'espai. Utilitza el laberint com a metàfora de la ciutat donant pas a un altre espai molt significatiu: la cavitat. Aquest no-lloc és identificat com una figura de la pròpia identitat. Té un especial interès a implicar a l'espectador amb el seu posicionament davant el paisatge imaginari, empenyent-lo i atrapant-lo en una espècie de tela d'aranya en l'espai simbòlic. Aquesta proposta artística es llegeix des d'una perspectiva poètica.

El vídeo vindrà acompanyat d'una intervenció de blanca arias, comissària del cicle, qui trenarà relacions entre la peça de Francesca Llopis i la poesia de Maria Mercè Marçal, de la qual pren inspiració Fils d'oblit. Pensant la veu des d'una sensibilitat hàptica, assajarem formes d'acaronar, sostenir o esgarrapar amb la paraula. Entenent la pell no com a límit, sinó com a membrana porosa i permeable, ens preguntarem: Com fer un lloc al poema en el plec? Com arxivar els versos a la carn i la carn al vers? Com modelar la paraula com si fos un cos?

Lloc: Santa Mònica, Espai Bar (Barcelona)
Data i horari: 17 de novembre, 19:00 h
Preu gratuït, entrada lliure fins a completar aforament.

piel que toca es part del programa nunca había querido ser carne hasta que me conoció.

Aquesta sessió forma part del programa anual Dimarts de vídeo del Santa Mònica.