Realitzat a Arizona per a una projecció sense so a Nova York, amb la col·laboració de la ballarina de dansa contemporània Olga Mesa. Un document mut on s'exploren moments de paisatges bromosos amb figura en moviment.

Una road movie nocturna cap al cor del sud-oest americà, l'estat del Gran Canó (per exhibir-la a l'altre costat del país). La sequedat del lloc és feta fallida ocasionalment per la pluja de les regions muntanyenques. Paisatge sense amb prou feines població, restes disperses de maquinària o habitatges, tot és camp amb llegats humans que trenquen el paisatge. Sobre els fanguers ocasionalment dansa l'única figura d'aquest vídeo, la respiració humana que trenca el paisatge. Els moviments d'Olga Mesa apunten esbossos, proves, intents i, sobretot, meditacions per aplicar-los a futures coreografies, des del seu aïllament abstret. La serena contemplació d'Escartín estudia l'entorn, alhora que es fixa en fragments de les accions d'ella. La càmera és seduïda per aquesta duplicitat superposant restes i rostre al capvespre com a notes en un llibre de viatge. Encara que sense so. La mudesa permet individualitzar cada presa i seqüència a manera de passada de diapositives entre els quals s'intercala la persona amb els detalls de l'espai.

A través d'aquests sondejos per les genuïnes terres americanes es poden contemplar alguns dels tics que han donat identitat a la videografia de Lluis Escartín. Encara formant el seu caràcter videogràfic, en aquest treball es percep el seu interès per les cultures apagades, la influència del paisatge en l'ànim i la seva innata capacitat d'observació íntima. Encara que sempre darrere de la càmera, es pot distingir a l'autor reflectit en el filmat i redundat en l'edició. Mai és una presentació objectiva, des d'una posada en pantalla documental es presenten idees que realment li interessen i imatges per les quals ell s'ha quedat fascinat.