“Només hi ha una guerra que pugui permetre's l'espècie humana: la guerra contra la seva pròpia extinció”.
Isaac Asimov.

El concepte de globalització carrega amb una enorme dosi d'escepticisme i tal vegada emmascara el desig de l'inconscient col·lectiu de dirigir-se cap al cataclisme. Ramats de zombis en desbandada, ruïnes modernes vandalitzades, costoses construccions deteriorades que llangueixen en un estat de deplorable abandó i es reencarnen a la Torre Pelli i en els Bolets. Cumbia against the machine és una cacotopía “pachangapocalíptica” sobre la EXPO’92, una absurda teoria conspiratòria, un experiment amb conseqüències de vital importància. I quan diem vital, diem de gom a gom de vida! EXPO’92, aquella edat daurada i mítica en la qual molts sevillans es van traslladar a viure a una illa on tot era possible. EXPO’92, aquesta espècie de Fira d'Abril amb exposicions d'art, pantalles gegants i la mateixa calor i dolor de peus, passada pel túnel del temps i els enderrocaments de la memòria en una illa fantasma.

Cumbia against the machine consisteix en un capítol autònom de la peça audiovisual EXPO LIO'92 de María Cañas. 1992: L'estat espanyol accepta les bases del neoliberalisme econòmic i es tanquen fronteres amb els països del sud i Llatinoamèrica. S'aproven les lleis d'estrangeria, de seguretat ciutadana i de vaga. A més d'una reforma laboral que deixarà sense subsidi de desocupació a milers de treballadors. Espanya es llueix davant Europa sense escatimar despeses. Sevilla arriba al vint-i-cinquè aniversari de l'Exposició Universal entre la indiferència, la nostàlgia, i l'eterna obsessió per recrear-se en un passat estèril gloriós que no es tradueix en cap projecte col·lectiu. EXPO’92, un somni que va acabar convertit en un negoci i en un bluff. Per què es va gastar tant i tan inútilment? S'esperava un miracle, que el 92 fos l'inici d'un procés evolutiu per a la ciutat, però al final la EXPO’92 or semblava i morta vivent va quedar.