Anotacions sobre la generació d'imaginaris postindustrials des de la televisió (Bilbao com a cas d'estudi).

"El real és sempre l'objecte d'una ficció, és a dir, d'una construcció de l'espai en el qual es nuen el visible, allò que es pot dir i el factible. És la ficció dominant, la ficció consensual, la que nega el seu caràcter de ficció fent-se passar pel real mateix i traçant una simple línia divisòria entre el territori d'aquest real i el de les representacions i les aparences".Jacques Rancière. "Las paradojas del arte político" a El espectador emancipado (2008)

Encara que gestats al llarg de les dècades anteriors, va ser durant els anys 80 quan assistim als canvis fonamentals en el nostre escenari econòmic, polític i social que ens portarien al que actualment coneixem com el capitalisme postindustrial i a la dissolució de les grans ideologies, això que Zygmunt Bauman anomenà la Modernitat líquida.

Mentre les democràcies liberals americanes i europees duien a terme els seus ajustos en el marc dels nous processos colonials de la globalització, i l'esquerra tradicional s'enfonsava davant la decadència de la classe treballadora tal com s'entenia fins als anys 70, l'estat espanyol retardava la seva entrada en el projecte postmodern a causa del seu aïllament i a les rèmores d'una llarga dictadura (rèmores que continuen pesant encara en l'actualitat).

Si a Europa i els EUA serà la dreta més radical la que dugui a terme els ajustos econòmics i la que desmantelli les estructures pròpies de l'articulació de les formes de lluita tradicionals (llegeixi's Ronald Reagan als Estats Units o el thatcherisme a Gran Bretanya), a Espanya és el PSOE el que, després de guanyar les eleccions generals l'any 1982 posant, suposadament, punt final al procés transicional, escomet la reconversió industrial i el sofocament i/o cooptació dels moviments socials que havien fet possible la recuperació de l'estat de dret.

En el cas d'Euskadi, i més concretament a Bilbao, el desmantellament de la indústria pesant produeix no només la destrucció d'una àrea industrial bàsica en l'economia local i estatal, sinó també el soscavament de les bases socials que havien dibuixat les relacions en l'esfera pública durant tot el segle XX. El recanvi de l'antiga economia industrial a una economia de serveis (prioritzada a instàncies de la Unió Europea) es materialitzaria amb la construcció delGuggenheim-Bilbao com a punta de llança, però en realitat el museu-franquícia no era més que un símptoma del recanvi d'una societat de productors per una de consumidors, on la massa cognitarial tindria unes condicions materials de flexibilitat i precarietat, així com una desarticulació política que l'acostarien més al que tradicionalment seria el "lumpen".

En aquest desmembrament de les relacions en/del treball, en aquest escenari on el treball i l'oci/consum es confon, i on els espais públics ja no són més que territoris de trànsit i compra-venda és on situem la nostra recerca; en el repensament de l'imaginari dels i les treballadores d'aquesta economia informacional de la qual nosaltres formem part. Per a això, hem fixat especialment la nostra atenció en els agents i mediadors de l'elaboració de les memòries col·lectives, i entre ells i de forma privilegiada, en la televisió com a instrument polític de primer ordre en el marc de l'Espanya autonòmica.

Si en dècades anteriors artistes i intel·lectuals havien mirat a la televisió amb suspicàcia o curiositat, però sempre amb interès, amb l'arribada del vídeo en els anys 70 les relacions amb la "mare primigènia"del mitjà es van intensificar. Des de la coneguda frase "el vídeo no és tv" que esgrimien els més puristes, fins a les experiències de la TV de guerrilla i del vídeo comunitari, passant pels treballs que artistes i cineastes com Alexander Alexander Kluge, Rainer W. Fassbinder, Harun Farocki, Martha Rosler, Peter Watkins, etc... van fer per a/sobre la televisió, el mitjà de masses per excel·lència formava part del panorama de la crítica de la representació de forma habitual.

Serà justament en els anys 80 (tal vegada a causa de la museificació del vídeo i a la seva conversió en "videoart") quan aquest intens debat es dilueix: els artistes renuncien al mitjà televisiu, es tornen completament "apocalíptics" (que diria Humberto Eco).

La idea d'una "altra TV" desapareix o queda reduïda a experiències minoritàries i resistents, mentre s'estén la visió de la televisió com un mitjà de pur entreteniment mirat amb desdeny per una esquerra tradicional cada vegada més obsoleta, i utilitzat pels governants com una institució més del consens imposat.

Durant aquesta mateixa dècada, els 80, l'estat de les autonomies i l'aparició dels "grans gabinets de propaganda" en els quals van convertir les televisions autonòmiques, van arribar pràcticament al mateix temps a l'estat espanyol. ETB, la primera a emetre, es posa en funcionament en 1983, i més tard ho farien TV3 i TVG, seguides de Canal Sudr i altres més tardanes. Amb escassa -per no dir cap- tradició d'independència, els mitjans de comunicació públics de l'estat espanyol es caracteritzen per una estreta relació institucional, que amb l'arribada de les televisions autonòmiques es torna més evident.

I no obstant això, també és cert que els anys 80 van possibilitar en aquestes televisions autonòmiques la realització de formats i experiments audiovisuals que les dècades següents negarien, carregades ja amb el pes del professionalisme i la correcció política. La TV autonòmica dels 80 va obrir la possibilitat d'una "altra tv" davant el monopoli estatal de TVE (recordem que les televisions privades arriben a Espanya en 1990), va possibilitar espais per a la intervenció d'agents exteriors i aliens a la TV que van renovar formats, i van ajudar la normalització i a l'ús de les llengües pròpies, encara que sembla bastant clar que van ser instruments privilegiats de la construcció dels nous imaginaris de la "Espanya del disseny", de la modernització i el canvi, i territoris fonamentals de la construcció del "consens desmemoriat" que ha caracteritzat el procés transicional espanyol.

En aquesta intersecció entre el renovat interès que susciten les possibilitats de la TV digital entre investigadors i artistes (no en va en l'últim any hem assistit a una nova onada d'exposicions i estudis sobre les relacions entre art i el mitjà televisiu, com, per exemple, Esteu llestos per a la tv? (2010-2011, MACBA), i amb la voluntat “arqueològica” d'indagar la nostra memòria col·lectiva recent a través de l'arxiu televisiu d'ETB per a poder albirar els mecanismes de construcció dels imaginaris propis, se situa ElectroClass, una recerca sobre les possibilitats de construir un imaginari propi, nostre, de la nova classe treballadora postradicional.

Però sempre, i com diu Jacques Ranciére, pensant que "La intel·ligència col·lectiva de l'emancipació no és la comprensió d'un procés global de subjecció. És la col·lectivització de les capacitats invertides en aquestes escenes de disens. És la posada en marxa de la capacitat de qualsevol, de l'atribut dels homes sense atributs", o cosa que és el mateix, que la nostra labor crítica sobre la TV no passa avui per la confrontació ni per la ingènua i estèril evidència de la fetitxització que aquesta producció sinó per generar estranyament, per intentar una subtil i delicat desmembrament de la lògica de producció del real que naturalitza l'imaginari televisiu (igual que el més simple i reaccionari imaginari documental) evidenciant en ell els seus marcs de construcció material i, en definitiva, la seva qualitat ficcional.