El guió i la posada en escena de No uo són una reminiscència llunyana de l'obra de teatre del mateix títol de 1972 de Samuel Beckett. Aquest vídeo és un monòleg interpretat pels llavis aïllats de Ikram Bouloum, apareixent enmig d'un bloc sòlid de color carn/maquillatge/nude, amb la veu de l'artista doblegada. La boca femenina serveix com a suport visual d'una veu, però la veu que sona i que parla no és la seva. El desajustament o la discrepància entre els dos parlessis es resol, i no sempre, violentant la imatge, la qual cosa li dóna a la boca una certa aparença mecànica. La veu descriu una seqüència de sis escenes: una adolescent intenta eliminar una taca de la seva roba, una actriu se sotmet al dictat d'un director de teatre, un nen té la veu més aguda del desitjable, un presentador de radi perd la veu, la llengua d'un acadèmic s'infla inexplicablement i una becària és avergonyida públicament pel seu cap. En No yo s'exploren diferents problemes relacionades amb la veu com a fenomen físic, amb la parla i amb el discurs.