En aquesta peça, es persegueix aconseguir separar temps i espai d'una mateixa imatge, volent significar i valorar cadascuna de les matèries fonamentals del vídeo. En l'obra, es plantegen dos espais per mitjà de "cortinetes"; la imatge en moviment és la mateixa, però els temps són diferents i només es fonen al final del vídeo.

La peça juga formalment amb el muntatge i les superposicions de plànols, creant metàfores formals que expressin aquesta asfíxia i alienació a la qual acabem confinats després dels processos d'adaptació als protocols vitals als quals les societats tecnològiques ens sotmeten. L'espai que ens envolta acaba sent un lloc inestable i fràgil.

Tampoc cal obviar l'elecció novament d'una dona per protagonitzar l'acció. Sota la mirada de Dolores, la representació femenina s'allunya de la carnalitat evident d'altres produccions... perd contorns i definició per fer-se reflex, ombra, fragmento... llum.

Dolores Furió és una de les artistes més sinceres de la generació de creadores espanyoles que des de mitjan 90, encara amb escassos mitjans tècnics, s'endinsen en l'art tecnològic per tractar qüestions d'identitat. El seu treball, hereu de l'art conceptual i dels moviments de performance dels anys 60 i 70, és de gran originalitat en el panorama espanyol, doncs la tornada al cos i a la videoacció que es va operar des de la dècada dels 90 va tendir en molts casos a la superficialitat i a la espectacularització, i no a la reflexió lingüística o social.

L'autora prefereix donar protagonisme a l'espai i al temps, a la geometria i a la llum. Peces com a Geografías o Tránsitos resulten imprescindibles en qualsevol antologia del període.