→ Lesboterrorismo, de Koba Gómez

WOW. Espectacular! Sona en la trobada d'unes amigues en un aparcament. Maquillar-se per la festa és una part fonamental del ritu, és la festa mateixa. A Lesboterrorismo la càmera és el cos de qui balla, és la imatge-cos que proporciona el telèfon mòbil com a dispositiu d'enregistrament, com a extensió del cos que grava mentre saluda o balla. En aquest vídeo la relació amb el temps és abstracta, com succeeix en la memòria, és la festa en el pàrquing, en la romeria queer improvisada, en les pampallugues de les llums de nadal o en la lluentor de les teves arrecades quan balles. És a cadascun d'aquests llocs i a tots alhora. És el teu vestit de lluentons i és el cel d'aquesta nit estelada. Un pampallug que es mou, un cos que balla, un vestit que és disfressa. I de sobte el carnestoltes, aquest ritu pagà que obre el temps de la revolució dels cossos que és, alhora, suspensió del temps. Al carnestoltes s'esborren les jerarquies, les identitats es transfiguren, l'actor i l'espectador són part del mateix, com una imatge que es difumina o fon amb una altra.

→ La llamada: ¡Oh Jóvenes!, de Mariokissme

El forn de calç és on es crema la pedra calcària. El lloc on, des de segles ençà, s'estova la roca, on es desfà, es transmuta. Diu Terry Eagleton que a la humanitat li ha estat més simple volar una muntanya que acabar amb el patriarcat i no li falta raó. La família de Mariokissme es dedicava al treball ancestral de fer calç, aquest procés gairebé màgic que desprèn un fum que envaeix els pobles pròxims a la calera. Paradoxalment, els homes que desfan les pedres al forn preserven la seva masculinitat com a roques. Un estudiant d'enginyeria va filmar en els vuitanta aquest procés i la família va guardar durant dècades l'enregistrament en una cinta VHS que serveix com el punt de partida d'aquest vídeo. Una composició calidoscòpica en la qual el mateix Mario apareix en terres volcàniques vestit amb una túnica, com una profeta vinguda d'un temps altre, que no és futur ni passat. La seva presència pertany a un temps que recorda poderosament al “encara no” que descrivís José Esteban Muñoz com a temporalitat queer. És el temps queer d'allò que anuncia una cosa nova però que mai acaba d'arribar, que no està, que ve, que s'en va i que afecta la tradició, la interromp amb el seu fum rosa. El volcà mostra la ferida ardent de la terra, com n'és aquella que l'home li infringeix amb la seva violència extractiva sense límits. És el món del capital, el de l'orgia futbolística, la còpia global i la cultura del shopping que la presència de Mariokissme altera amb el seu cant, amb la seva protesta.

→ Un viento roza tu puerta, de Jorge Castrillo & Pablo Paloma

Les parets emblanquinades dels pobles del sud conformen el teló de fons, al costat de les muntanyes d'oliveres i les làpides dels fossars, d'aquest poema visual on conflueixen i contrasten la dolçor de les veus trencades de les velles amb la violència de les lletres de les cançons populars que canten. Cobles i tonades que contenen una violència contra la dona, que no és únicament violència verbal sinó també física perquè el llenguatge és matèria i també colpeja els cossos. És una violència normalitzada al passat que, en la seva actualització en el present, es torna intolerable, eixordadora.

→ Gorria, de Maddi Barber

Gorria pot ser traduït al català com a vermell, vermell sang, flor vermella, tinta vermella per a marcar les ovelles de les quals els xais s'han sacrificat. La pel·lícula s'obre amb una mort intencional que costa descriure com a violenta. La mà que cuida és la mateixa que mata amb un gest determinat. És la mà que acaricia, assossega, venç, esbudella i renta. La precisió de donar mort a l'animal es converteix en ritu. És l'acte que es repeteix de manera precisa perquè l'animal es converteixi en aliment i abric, el cop sec de ganivet que obre i tanca un cicle de vida. Tal i com ho saltar la foguera obre i tanca cada solstici d'estiu quan arriba la nit de Sant Joan.

→ azul, de Candela Cienfuegos

L'inici d'aquesta pel·lícula amateur de la Candela Cienfuegos conté alguna de les seves imatges més impactants, que corresponen al moment d'obertura del nínxol per a enterrar a la seva tieta. L'operari calcula, amb precisió i fredor, el buit que és necessari obrir al nínxol perquè entri l'urna amb les restes mortes de la tia dels cabells blaus, reduïda a cendres. D'entre els presents en el cementiri, s'escolta una veu que diu “aquí als peus de la teva mare”. Aquest vídeo és un cant d'amor a un èsser estimat, és una manera de compartir el dol, de fer-lo públic. Durant les últimes dècades s'ha donat un procés de privatització del dol, per a convertir-lo en trauma de superació personal, ara patologitzat i farmacologitzat. No obstant això, el dol ha estat històricament un ritu col·lectiu i a vegades un acte públic entès com a part de la militància política, des de la tradició marxista que definí Enzo Traverso fins a la militància queer de la crisi de la sida descrita per Douglas Crimp.