9 de octubre de 2025
Un recorregut de Zaida Trallero
Totes les persones podríem parlar de l’amistat perquè, probablement, l’hem experimentat alguna vegada a la vida. Es podria dir que l’amistat és el vincle afectiu més universal. En canvi, no succeeix el mateix amb una altra mena d’afecte com és l’amor sentimental, sobretot amb una de les seves formes iniciàtiques: l’enamorament. No s’experimenta per defecte, ans al contrari; però, malgrat això, és la forma d’afecte que ha copat, sobretot en la seva variant cisheterosexual, la literatura, el cinema, la teoria, la música i molts altres aspectes de la vida des de fa dècades. Tant és així que hem crescut amb la promesa de l’amor romàntic i amb el temor de no trobar-lo, com assenyala bell hooks. Aquest temor ha calat en la societat actual i ens ha portat a dubtar de la seva existència. Per la qual cosa entrar avui en una relació amorosa és introduir-nos en un territori totalment incert. Eva Illouz ens diu que la incertesa s’ha convertit en un problema sociològic, perquè avui la certitud és una anomalia en una relació sentimental, i això no té precedents en la història. El motiu, segons Illouz, es deu al fet que no sabem quina és la bona conducta a seguir. Una bona conducta que porti a l’èxit de l’amor, que encara avui va associat a la durabilitat d’una relació. Amb l’amistat no succeeix el mateix: la incertesa no governa el territori de l’amistat, al contrari, quan algú té una relació amistosa no es planteja la seva durabilitat. La societat no ens exigeix que existeixi el vincle amistós d’una manera determinada, i a penes ens explica la part negativa de perdre’l o de no tenir-lo. Es dona per fet que té lloc en les diferents etapes evolutives de la vida i que es transforma segons les necessitats de cadascuna. El tema de l’amistat no ressorgeix ara gràcies als usos neoliberals en xarxes socials, i altres àmbits, que l’únic que fan és banalitzar-ne el sentit de ser o per l’esgotament de contingut sobre les relacions amoroses, sinó que, partint d’una basta tradició filosòfica sobre el tema, es recupera per aprofundir-hi i repensar molts aspectes que havien quedat sense tractar al llarg dels segles. Giorgio Agamben afirmava que la relació entre amistat i filosofia havia caigut en descrèdit, però, en realitat, està estretament lligada a la definició mateixa de la filosofia (phílos, en grec, ‘l’amic’), i podríem afirmar que, sense ella, la filosofia no seria possible com a tal. Presa de nou per la filosofia i el pensament crític, se n’amplia la mirada, incorporant-hi veus feministes, en contraposició a la concepció fal·locentrista que havia prevalgut en la història del pensament sobre l’amistat.
Basant-me en dues publicacions, editades recentment, escrites per la filòsofa Marina Garcés i la investigadora cultural Palmar Álvarez-Blanco, que aborden l’amistat des de l’estranyesa, la primera, i des de la política, la segona, proposo una selecció de treballs audiovisuals de l’arxiu d’Hamaca, que, si bé no parlen explícitament de l’amistat, permeten aproximar-s’hi des d’aquests llocs.
→ El viatge frustrat (Enric Farrés Duran, 2015)
Producció: Cal Cego Col·lecció d’Art Contemporani
Durada: 01:33:16
Un viatge frustrat és una oda a l’amistat escrita per Josep Pla. En forma de dietari, l’escriptor relata una travessia marinera de més de vint dies al costat del seu amic empordanès Sebastià Puig, conegut com «l’Hermós». El sobrenom l’hi donen els seus amics després de comentaris cruels d’un comandant sobre la seva aparença física. Per tant, el malnom li és donat per un acte d’amor, cura i protecció dels seus afins. Pla descriu llocs, gents, vents, hores de menjar, de son i de pesca, però, principalment, ens parla de com és el seu amic Hermós, «un home essencial, fet a la natura i al mar» [1].
Enric Farrés recrea el viatge de Pla, que en realitat no va arribar a fer, així que imagina aquesta travessia subratllant també la importància de l’amistat. Em va sorprendre que en cada parada (port) l’esperava un amic o amiga per rebre’l, acollir-lo, donar-li menjar, llit o simplement passar l’estona. Em va traslladar als «moments d’amistat»[2] d’estiu de la meva infància i joventut, que també tenia lloc en la mateixa localització del viatge. Amb la colla, el que fèiem era passar el temps, divertir-nos i avorrir-nos junts, com a Un viatge frustrat. Però la relació, en el de Pla, entre ell i el mariner anhela aquesta concepció clàssica de l’amistat perfecta, com es descriu en l’ètica aristotèlica, que acull, transforma i et fa millor persona. En canvi, el viatge de Farrés ens podría apropar al concepte des dels altres dos tipus d’amistat que també en parla Aristòtil: l’interés i el plaer. El viatge frustrat és un projecte artístic en el qual involucra els seus. De fet sense la seva complicitat no s’hauria pogut dur a terme; és un conjunt de voluntats el que el fa possible. Es tracta de formar part d’una aventura. Farrés «navega» o, més ben dit, és arrossegat per un amic col·leccionista. El simple gest ja serveix d’analogia en el camp de l’art contemporani; la figura del col·leccionista que dona sport amb la seda economía a la producció artística, però poques vegades viuen «les aventures» junts. Deixar-se remolcar per un col·leccionista i deixar-se portar per un projecte artístic, una mica peculiar, denota un grau de confiança que traspassa l’estrictament laboral. I és el bé i el mal en el context de l’art; generem aliances que o bé ens precaritzen o bé ens donen suport en el nostre recorregut professional.
→ Nistra Batuko Exploration (Adrián Canoura i Anxo R. Ferreira, 2015)
Producció: Nistra
Durada: 00:11:45
En forma de curtmetratge documental, es narra la col·laboració del duet gallec de música electrònica Nistra amb el col·lectiu de dones capverdianes, Batuko Tabanka, assentades des de principis dels anys setanta al poble mariner de Burela, a la costa gallega de Lugo. La pel·lícula entrellaça imatges d’arxiu amb testimoniatges d’algunes dones que narren la història de la seva arribada al poble. La música, el color superposat i el ritme de les imatges transmeten una certa estranyesa. Les veus que protagonitzen el documental són les de persones arribades d’altres llocs, de forasteris. La paraula mateixa, foraster, en llatí vol dir ‘estrany’. Garcés es pregunta: com es pot generar proximitat i reciprocitat entre els estranys? I respon: amb l’amistat en les seves diferents formes i expressions. L’amistat és el vincle que obre la porta als estranys, com van fer els grecs amb l’hospitalitat a l’estranger. En el documental hi ha un moment en el qual dos homes migrants repeteixen una vegada i una altra «som tots amics», quan els pregunten per la convivència al poble. Són declaracions fetes als anys setanta que, segurament, avui no serien fàcils de sentir. Quina mena de societat som, si no acceptem els estranys? En realitat, estranys ho som tots, i per això hauríem de ser propensos a l’amistat. Un amic o amiga, abans de ser-ho, és un estrany. I és a partir d’aquesta estranyesa que es genera l’amistat, necessària, sens dubte, per a afavorir la cohesió social; bé ho sabien a l’antiga Grècia els qui la van posar com a condició de vida a la ciutat.
→ Protectio (Raul Vicente Giralt, 2014)
Durada: 00:18:20
A Protectio es tracta l’amistat entre espècies. Concretament entre gossos i la Lydia i en Jordi. Tots conviuen compartint el mateix espai. De manera orgànica, la casa de la Lydia i en Jordi es va convertir en una gran gossera en la qual acullen centenars de gossos i gats abandonats. A través de les imatges intuïm una vida al marge i de dedicació plena als animals, i es mostren desconfiats d’una societat cada vegada més abocada a l’ecocidi. Tant és així que es mostren reticents a qualsevol mena de relació extra animal.
No obstant això, quina mena d’amistat hi pot haver entre espècies? Encara més, amb animals domesticats per a «ús» dels humans? Joaquín Romano en parla en una conversa amb Palmar Álvarez-Blanco i afirma que «els vincles d’amistat entre animals domèstics poden ser reconeguts i diferenciats dels mantinguts amb animals salvatges o microorganismes, però hem de ser conscients que responen a un reconeixement cultural, en el qual la racionalitat que emmarca aquesta relació és subjectiva». Així mateix, quan es produeix una relació d’amistat entre una persona i un animal domesticat, es tracta d’una percepció parcial en la qual l’experiència, tal com entenem l’amistat, és causada pel nostre propi interès. Podríem dir que la veritable amistat entre espècies és no tenir-la i mantenir-hi una relació de respecte. Respecte al seu hàbitat natural, en què puguin viure la seva vida i no la vida que nosaltres els imposem.
→ Ejercicios a Ofelia (Irati Inoriza, 2021)
Durada: 00:09:54
Ejercicios a Ofelia és un treball artístic en què el resultat s’aconsegueix gràcies a un acompanyament sostingut en el temps. El que aquí es mostra és una coreografia que compon una escultura en moviment. Aquesta videodansa es grava gràcies a la complicitat de nedadores de natació sincronitzada, en què els seus cossos són les parts d’un tot. Durant sis mesos Irati Inoriza va assistir dues vegades per setmana als seus entrenaments a la piscina de Portugalete. Al principi es va situar en una posició d’observació: escoltar i mirar per procurar entendre la lògica de la disciplina, els seus codis, la manera com s’organitzaven els cossos dins de l’aigua. A poc a poc, aquest temps compartit va anar generant confiança i un espai de convivència que no estava mediat per la urgència de produir, sinó per l’acompanyament, la repetició i l’atenció als petits gestos. La complicitat del grup es manifestava de maneres molt concretes: en com se sostenien les unes a les altres sota l’aigua, en el ritme compartit de la respiració, en la necessitat de coordinar-se perquè el moviment col·lectiu pogués existir. Cadascuna era imprescindible per a les altres, i no obstant això continuaven sent cossos distints, amb presències i energies singulars. Aquesta tensió entre proximitat i distància era fonamental: la convivència no anul·lava la diferència, la convertia en la condició de possibilitat del gest compartit [3].
Com comenta l’artista mateixa, «la força de la peça rau en aquest trànsit continu entre la individualitat i la col·lectivitat, en què la proximitat no és mai una fusió total, sinó una manera de sostenir-se juntes en l’estranyesa» [4].
Aquesta estranyesa de la qual ens parla Irati ens porta de nou a Garcés, concretament quan cita Agamben i la representació pictòrica de l’amistat que ell proposa. Si les nedadores Ejercicios a Ofelia semblen alhora tan pròximes i estranyes, tan necessàries les unes per a les altres però distants, als dos protagonistes del quadre Incontro di San Pietro e San Paolo sulla via del martirio [5], de Giovanni Serodine, succeix el mateix. Situats al centre del quadre de manera extremament propera, són incapaços de veure’s. Per a Agamben, segons Garcés, aquest angle sense visió és la veritat última de l’amistat. Així doncs, l’amistat és una proximitat entre individus que, malgrat estar molt a prop, continuen sent estranys els uns dels altres.
[1] Descripció de l’Hermós al programa de televisió Thalassa, en un especial sobre Un viatge frustrat de Josep Pla, emès a TV3.
[2] Deia Jules Renard que «No hi ha amics, només hi ha moments d’amistat».
[3] Paraules de l’Irati Inoriza sobre la seva peça a partir d’una conversació entre nosaltres.
[4] Ídem
[5] La amistad / Giorgio Agamben
Text acompanyat de les següents lectures
AUTORA
Zaida Trallero Andueza desenvolupa la seva pràctica en diferents àmbits: la curadoria, l’escriptura, la recerca i la coordinació d'exposicions. Ha col·laborat amb espais i institucions com La Capella (Barcelona), Casal Solleric (Palma de Mallorca), Salón (Madrid), el Museu d’Història de l’Hospitalet de Llobregat, Chiquita Room, Trastero 109 (Palma de Mallorca), el Museu de l’Empordà (Figueres), el Goethe Institut (Barcelona), la Fundació Tàpies, Sant Andreu Contemporani, Arts Visuals Can Felipa o La Casa Encendida (Madrid). Ha estat tutora de la Sala d’Art Jove. És cofundadora del projecte editorial en línia Site-Specific Conversation. Escriu en publicacions d’artistes i plataformes culturals.
