Hamacaonline

Catàleg

Notícies

B Side Story

2011


La cara A i la cara B. El vídeo que neix, s'explica i s'exposa des de l'àmbit artístic, i el vídeo que es transforma en art perquè el mercat, un comissari o un il·luminat decideix que ho és encara que s'hagi produït, pensat i distribuït en un àmbit aliè al purament artístic.



El videoclip musical que és encarregat per una empresa discogràfica i executat per una productora i un realitzador, en un procés industrial molt semblant al d'un anunci publicitari, i el videoclip que neix fonamentalment del plaure, l'artesania i la complicitat entre un músic i un artista de la imatge.



El programa B Side Story, o almenys gran part d'ell, tracta d'aquestes dues cares B. D'una banda presenta 7 peces alienes a l'arxiu actual d'HAMACA (i incorporades en ell de manera excepcional a partir d'ara mateix), i d'altra banda inclou 8 peces més de l'arxiu en els quals la música és protagonista, sigui a manera de videoclip o no.



La novetat respecte a altres programes és precisament aquesta: la barreja de peces que estan ja catalogades en l'arxiu i unes altres que no. I part d'un encàrrec (in)directe: impulsar la catalogació de videoclips pel seu valor com a peça artística en sí més enllà d'altres consideracions. Unes consideracions que en la majoria dels casos amaguen vells prejudicis o simple ignorància, ignorància fins a en la seva pròpia existència com a obra.



L'últim videoclip del realitzador Chris Cunningham ( “New York Is Killing Me” de Gill Scott-Heron) es va estrenar el passat 26 de setembre al MoMA de Nova York com world premiere, segons paraules del propi centre (*1). No fa molt, a la programació Xcèntric del CCCB de Barcelona, el videoclip “Suena brillante” de Joe Crepúsculo realitzat per Luis Cerveró, es va incloure en la sessió “Suena brillante. De los sonidos a las imágenes” (*2) al costat d'obres de Jean-Luc Godard o Donen Graham.



Cito aquests dos casos recents com a exemple de la hibridació i interès d'un format veloç i mutable que, davant el nou paradigma del negoci musical, la democratització i massificació audiovisual provocada per internet amb el seu encantador i agotador narcisisme digital, i amb el sentit d'autoria en ple crack, està “virant” cap a una pràctica gairebé íntima i artesanal, on els tradicionals paràmetres industrials del format ja no serveixen i el misteri de la seva rendibilitat comercial és més misteriós que mai.



Ja no es tracta del vell videoartista que visita com un intrús el format. El camí és l'invers. I el millor de tot: sense pretendre-ho.



(*1) http://www.moma.org/poprally/46_cunningham

(*2) http://www.cccb.org/xcentric/ca/sessio-suena_brillante_de_los_sonidos_a_las_imagenes-34495