1 de juny de 2021
Del 1/6 al 30/06
Un recorregut d'Alexandra Laudo
Des de la nostra contemporaneïtat ràpida, inquieta i hipervisual, pot produir-nos cert assossec pensar en la prehistòria del cinema i imaginar als assistents d'aquells primers espectacles precinematogràfics que, embadalit, contemplaven durant un temps prolongat com una sola imatge anava canviant subtilment com si cobrés vida per si sola o es transformés màgicament.
Les nostres maneres de veure, la forma com observem i percebem el món, així com la nostra relació amb la informació visual, no responen únicament a qüestions fisiològiques, sinó que es van modelant amb el desenvolupament de dispositius tecnològics associats a la visió i a la imatge, així com per les transformacions que es produeixen en la configuració de la nostra cultura visual.
L'espectador contemporani és aparentment més ansiós que aquells observadors tardodecimonònics. Està acostumat a rebre de manera gairebé simultània informació audiovisual procedent de diversos dispositius, assumeix el control sobre els continguts que vol reproduir en pantalla i sobre el temps que vol dedicar a cada un, i té un constant accés a imatges pertanyents a estètiques, registres i modes de producció diversos.
Les pel·lícules d'autor i les peces de videoart produïdes sota règims artístics, allunyats de les pressions comercials de la rendibilitat i la viralitat, ofereixen resistència a aquestes tendències de consum i a aquestes formes de relació ansiosa amb la imatge audiovisual. Tanmateix, no deixen de ser permeables i sensibles a aquests nous règims de percepció que trenquen l'estabilitat de la imatge unívoca, que qüestionen la mirada unidireccional i que reconeixen la pluralitat d'interfícies des de les quals, en l'actualitat, es produeixen, es posen en circulació i es consumeixen continguts audiovisuals.
Multivisió presenta una selecció de peces que han estat incorporades al catàleg d'Hamaca el 2020 i el 2021, i que més enllà de l'especificitat dels temes i els continguts que tracten, tenen un comú certes qüestions formals i un ús particular del llenguatge audiovisual que denota una consciència respecte als canvis que la cultura digital ha generat en les nostres maneres de veure i en les polítiques de l'atenció. Els films deixen constància d'una reconfiguració postcinemàtica de les arquitectures i interfícies de presentació de la imatge audiovisual.
Cuerpos #1 Santa Águeda de Mirari Echavarri, és un assaig audiovisual heterodox en què partint d'un retaule del martiri de Santa Águeda, l'autora aborda qüestions relacionades amb el cos femení, els afectes, les relacions materno-filials, la malaltia, la construcció de gènere i la relació entre la càmera, l'observador i l'objecte o subjecte observat. La peça, travessada per la subjectivitat de l'autora, combina teoria crítica amb referències autobiogràfiques, i en la seva formalització integra filmacions inèdites, materials d'arxiu, fotografies i elements visuals metareferencials, de vegades mostrant simultàniament en pantalla diversos d'aquests elements.
La peça videogràfica Virgencica, Virgencica!, de María García Ruiz, neix d'una acció performativa ritual realitzada amb la intenció de recuperar la memòria del projecte arquitectònic La Virgencica, un poblat experimental d'estil futurista que pretenia ser una reinterpretació moderna de la cova, i que va ser construït per allotjar a les poblacions que, l'any 1963, van ser desplaçades després de les inundacions de les coves de Sacromonte a Granada. En l'acció es recrea i es destrueix l'arquitectura d'un dels mòduls arquitectònics, l'ús del qual s'activa amb l'acció festiva de la família Rodríguez-Amador. La performance té la voluntat de generar un record d'alguna cosa no viscuda, de desestabilitzar la representació a través de l'experiència. Resistint-se a la generació d'un relat unívoc, la peça ens mostra simultàniament un doble registre videogràfic formalitzat en una doble pantalla de disposició vertical.
El capítulo del mar (NaCl+H2O), de Bárbara Fluxá, se centra en el paradigmàtic paisatge de les salines de la Mediterrània, un entorn natural i industrial en el qual es porta a terme l'extracció de sal a partir del tractament de l'aigua de la mar. Aquesta activitat extractiva minera de les indústries salineres comporta paradoxalment la qualificació d'aquest paisatge com un entorn protegit, per la seva gran riquesa i diversitat biològica. La peça combina gravacions del territori realitzades mitjançant diferents dispositius videogràfics, les quals reflecteixen diferents escales de visió: des de vistes aèries del territori capturades amb drons a filmacions de la vida halòfila a nivell microscòpic. Aquestes filmacions es van mostrant successivament i en simultaneïtat a les quatre particions rectangulars en què la pantalla està dividida, acompanyades d'una banda sonora creada a partir de registres auditius ambientals de les salines i de textures sonores i maquíniques produïdes sintèticament.
Cassini Falls, de Pedro Torres ens acosta a la història de la missió internacional Cassini-Huygens (1997-2017) a través d'un relat textual híbrid en el qual es combinen descripcions i dades científiques aportades per la mateixa NASA amb reflexions de l'artista i reinterpretacions i apropiacions de textos d'escriptors, artistes i pensadors com F. Nietzsche, el Sr. Merleau-Ponty, TS Eliot, Jane Bennett, José Luis Brea, G. Deleuze o Tomás Saraceno, donant lloc a una narració en la qual s'hibriden la poesia, la ciència, la història i la filosofia. El relat apareix en pantalla com un flux textual en continu moviment sobreposat sobre una concatenació d'imatges de Saturn, dels seus anells i de les seves llunes, les quals van ser preses pel robot espacial Cassini al llarg de la seva missió. L'artista les treballa digitalment i genera entre elles superposicions i transicions que les allunyen del llenguatge i la formalització científica per apropar-les a plantejaments més estètics, donant lloc a representacions que recorden les de l'abstracció geomètrica o l'art cinètic.
Amor siempre de Maider Fernández Iriarte, fa servir el recurs de la doble pantalla per contraposar el testimoni i les reflexions sobre l'amor i la vida matrimonial de Glòria, una dona de 82 anys educada d'acord amb els valors tradicionals catòlics, i de Maria, la seva néta de 17 anys, la qual es troba en un període de descobriment de l'amor i la sexualitat. El film comença amb una contraposició entre el flux de fotografies de l'Instagram de la néta i una selecció d'unes poques fotografies analògiques pertanyents a l'àlbum familiar de l'àvia. A través dels seus relats i de la documentació de les seves activitats, la peça contraposa dues realitats culturalment allunyades: la d'una generació en què la quotidianitat ve definida per la presencialitat, la domesticitat i la comunicació personal, amb la d'una joventut la realitat de la qual es conforma en bona part a través de la comunicació mitjançant dispositius mòbils i la cultura digital.
Alexandra Laudo [Heroínas de la Cultura] (Barcelona, 1978) és comissària d’art.
En els seus projectes curatorials ha treballat qüestions relacionades amb la narració, el relat i els espais d’intersecció entre les arts visuals i la literatura; la construcció social del temps i l’experiència de la temporalitat; la història de les imatges i la seva relació amb les nostres maneres de veure i mirar; i l’ús de la foscor, l’opacitat i l’absència en la pràctica artística.
En els darrers anys, ha explorat la possibilitat d’introduir l’oralitat, la peformativitat i la narració en la pròpia pràctica curatorial, a través de projectes de comissariat híbrids, com ara conferències performatives o propostes curatorials situades entre l’assaig literari, la crítica i el comissariat. És en el marc d’aquesta investigació que ha desenvolupat les conferències performatives An intellectual history of the clock –estrenada a Malongen-Nordiska Konstförbundet (Estocolm), i presentada a diversos centres d’art i festivals europeus–, i How to observe a nocturnal sky –produïda pel centre d’art Collective (Edimburg), en el qual es va estrenar, presentada posteriorment al Centre d’Art Fabra i Coats (Barcelona) en el marc del Festival Loop, i ara al Teatre Lliure, en el marc del cicle Katharsis.
A banda d’aquestes conferències performatives, entre els seus projectes recents destaquen l’exposició Ella, l’ull, el dit, la mà (ADN Galeria, Barcelona Gallery Weekend), l’acció artística FOC, co-creada amb Tanit Plana i Moon Ribas (MAC, Mataró), l’acció curatorial-literària Repenjar-se en un raig de sol oblic, desenvolupada a la plataforma p4stura.net en el marc d’Art Nou 2020, l’exposició Una certa foscor (CaixaForum), el cicle expositiu La possibilitat d’una illa (Espai 13, Fundació Joan Miró), i les edicions 2017-2018 del programa d’intervencions artístiques a espais públics Composicions, co-comissariat amb Glòria Picazo (Barcelona Gallery Weekend).
