23 de desembre de 2021
A càrrec de Marc Vives
En aquest recurs pedagògic plantejo un malestar que vaig viure com a alumne i que en la meva modesta experiència en la docència o acompanyament de grups em sembla observar encara. Les alumnes, sobretot en l'última dècada, han canviat de manera atroç, a la velocitat que ho fa el món, i això afegeix una complexitat brutal a les seves vides i amb això tota una sèrie de símptomes que es diagnostiquen i ataquen de manera directa. Majoritàriament sense atendre l'origen, situació i idiosincràsia de la persona. També, excepte honroses excepcions, les estructures que els acullen no són gens acollidores, són gairebé clavades a les de la meva generació. Les escoles són iguals en l'arquitectònic, passadissos, lavabos, patis, aules. Anem a les aules: en elles es continua mirant al capdavant, la professora està una mica més elevada, hi ha una pissarra i en lloc d'un crucifix s'ha posat un projector, hi ha un horari encara que potser major desdeny amb ell, cal fer callar per a parlar, la recepció del missatge és deficitària. Encara que l'avaluació ha canviat, les nenes es passen el dia fent coses que no els interessen: fan exàmens, la hi juguen en dos tirs lliures i passen aquelles que han covat —unes informacions buides. Les diferències tenen a veure amb el tracte que se'ls dona a les alumnes, hi ha una cura en relació al seu quadre mèdic. Hi ha un salt mortal en la manera d'accés a la informació, llocs en les xarxes on elles mateixes s'informen i comparteixen comentaris creant canals de debat. Saben moltes vegades el que volen però s'han acostumat a obeir o revelar-se a una figura de poder (encara que aquesta no ho vulgui imposar), perquè estan a la força. Només una mirada boomer no seria capaç d'apreciar que més enllà de les “ximpleries” que fan en tik tok, hi ha un univers de complexitat i relacional molt ric.
El que proposo és poc o gairebé res però té com a objectiu que les alumnes es construeixin un espaitemps propi dins de la institució escola —però podria adaptar-se a una altra mena d'estructures. Veiem com l'educació i el món canvia, toca acceptar els canvis per a bé i, en altres sentits, per a malament també. Les alumnes, arribades a determinada edat, ja no li troben sentit a les formes rígides i a l'obligatorietat d'estar en classe. Més enllà de voler destruir-les, és cert que la resta de l'educació i el món de consum que habitem dicta altres normes i exerceix una contradicció molt alta.
Punt de partida
Partim d'unes instal·lacions com les de l'escola, amb aules, auditoris, tallers, passadissos, patis, etc. Uns espais que ja estan dissenyats i que condicionen l'ús d'unes persones que no han pres part en la seva ideació. Alumnes sobretot —però també professores i mares— fan usdefruit de l'espai d'alguna manera diferent al pensat. És fins i tot probable que acabin modificant la definició i la pràctica d'aquests.
L'escola és una però estem envoltades d'altres institucions amb els seus protocols: espais de govern, universitats, museus i, perquè no, la família o el carrer. Per a elles l'adolescent és un cos inadequat, i encarna tot allò que no encaixa, liminal.
El dia a dia pot estar inundat de duresa i fastig, i els rituals de l'antiguitat, per a escapar de l'espaitemps, només queden reemplaçats per netflix o tiktok, prohibits dins de les aules.
Proposta
Conquistar, apropiar, intervenir una institució com l'escola. Instal·lar una vibració a l'escola. Pot ser des d'un tascó en una esquerda, una cançó que s'entoni a l'hora del pati, una campana que soni cada lluna plena, o un ritual que se celebri en una periodicitat incontrolable.
Allò que deixem en l'espai ha de poder-se invocar i ha de poder aparèixer a plaer quan se'n digui: que ens permeti escapar-nos a aquest altre món. Un rumor que es desperta per a redefinir els límits físics, simbòlics o fins i tot energètics de la institució. Per a això podem tractar de captar presències prèvies, fer de mèdiums del que hi ha o va haver-hi per a redibuixar un nou espai fluid. Fer parlar a l'espai. Call and response.
Es planteja una experiència en la qual, a través de les nostres veus, cossos i les seves litúrgies i tecnologies, instal·larem una vibració en el centre per al futur. Deixar alguna cosa per a altres grups, que puguin gaudir-lo.
Possibles resultats concrets
Pot tractar-se d'idees d'evocació, de reivindicació o simplement de gaudi:
Metodologia
L'experiència vindrà motivada gairebé exclusivament per la pregunta: Podem instal·lar una vibració permanent a l'escola? Podria haver-hi sempre una ferida oberta? M'agradaria forçar al màxim el desconcert i anar elaborant una certa lògica a partir dels seus interessos i capacitats. Fer tabula rasa i construir les eines per a interpretar l'entorn —com fan els mites.
Encara que es pretén donar el timó a l'alumnat i navegarem per unes aigües que seran triades i negociades, preexisteix un repertori de pràctiques, exercicis, que poden ajudar a catalitzar algunes decisions. Elles han de guiar, proposar i aconseguir. Investigarem l'espai des del cos utilitzant tots els seus sentits, percebent les qualitats, qualitats i històries del lloc. Tibarem les nocions de confiança entre les unes i les altres. Aparcarem eventualment tot rastre de la parla, d'allò cognitiu o intel·lectual. Fer i posposar el pensament. El coneixement s'elaborarà des dels pèls, els colzes, el revers dels genolls, els ossos, la sang… Farem soroll amb elements que tinguem a mà, usarem la veu, cantarem. Sortirem també de l'aula per a prendre distància, veure les coses des de fora. Per a cada activitat es requereix una preparació, un escalfament, igual que en realitzar qualsevol esport.
Els escalfaments són part essencial, de fet, encara que els vulgui separar, cada exercici pot ser entès com un escalfament en si mateix per a alguna cosa que succeirà després en la vida. Es tracta d'una preparació, un entreno dels sentits i les seves capacitats per a allò que succeirà. És necessari que en cada sessió es desconnecti de l'anterior i per a això cal una transició, un deixar enrere. Pot fer-se mitjançant una activitat que simplement distracció, per a treure al grup fora de lloc, desconcertar abans d'acordar l'activitat principal.
Existeix tota una part de la posada en escena relacional que no es pot transmetre: el com escoltar el grup, com atendre les seves idees, com donar espai perquè l'activitat sorgeixi d'elles mateixes amb tan sols prémer unes certes tecles, com tenir paciència perquè les coses succeeixin i acompanyar-les quan això passi. En aquest sentit, l'ambient que es genera és extremadament important, hem d'intentar aconseguir transmetre que aquestes hores compartides no s'entenguin com a hores lectives o de classe, sinó com un espai d'autogestió i llibertats consensuades, i un temps d'experimentació.
EXERCICIS PER A DINS-FORA DE L'AULA
Els exercicis que descric a continuació funcionen més aviat com un arxiu de recursos que com un llistat lògic d'exercicis a realitzar ordenadament. Aquestes pràctiques venen també de la meva pròpia experiència amb grups d'edats majoritàriament compreses entre els 12 i 22 anys, així com en l'acompanyament a artistes en el seu procés o en la meva pròpia pràctica artística. Moltes d'elles són també préstecs o mutació de laboratoris i residències als quals he assistit.
Escalfament
Exercicis espacials
Exercicis de veu i so
Exercicis ritual
Exercicis d'intimitat
GLOSSARI
Aquest apartat pretén complementar d'una manera lliure la metodologia abans descrita.
ESCALFAMENT: Una preparació, un massatge, un entrenament, un despertar sentits o filtrar una percepció i discriminar la resta. Qualsevol activitat que serveix per a parar, deixar enrere el soroll i empeny a un nou moviment.
REPETICIÓ / RUTINA: Triar una activitat, col·locar-la en un horari i repetir-la, com si d'exercitar un múscul es tractés. Un cert protocol d'actuació. Que el cos de treball no hagi d'estar examinant-se diàriament, i que es realitzi per “obligació” de manera semi-automàtica.
ESCOLTA / LECTURA: Els exercicis i escalfaments proposen un estat d'atenció entre cossos vius, inerts, vibrants tots. No es pot emetre sense abans reconèixer el context en el qual es vol imprimir una veu. Triar l'espaitemps.
ESCRIPTURA / REGISTRE / PUBLICACIÓ: Tot plantejament corporal vindrà condicionat per un exercici d'escriptura. No ha de ser exclusivament amb la paraula. Pot ser previ, simultani o posterior. L'ús de les eines com a mitjà, per a casar-se en els llocs intermedis.
COS FÍSIC / DISTÀNCIA: La proximitat es basa en la distància entre els cossos. La veu ajuda també a mesurar aquestes distàncies buscant límits, ressons i reverberacions. El moviment, la gestualitat o simplement entendre que produeix un cos i en uns altres, és punt d'anàlisi. La paraula separa els cossos.
COS ASTRAL: Desdoblament, la proximitat es basa en la distància entre els cossos. La veu ajuda també a mesurar aquestes distàncies buscant límits, ressons i reverberacions. El moviment, la gestualitat o simplement entendre què produeix un cos i en uns altres, és punt d'anàlisi.
TRADICIÓ, IDIOSINCRÀSIA I FOLKLORE: En cada cultura existeixen residus, gestos resilients al pas del temps i que ens connecten amb allò ancestral. Així com buscar en els costumaris, cants tradicionals de les costes com a Eivissa (ucs i cants redoblats), xiulo gomer, l'havanera, el yodel i els cants harmònics.
VIDEOGRAFIA
A continuació un breu llistat provisional de vídeos d'HAMACA que poden servir com a exemple als diferents elements que s'han descrit amb anterioritat.
→ Eberswalde, de Ion Arregui
→ Salir del aula. Un dia sin profes, de Luz Broto Lema
→ Más allá del espectador. "Un Slam y 3 Bailes Para Alberto", de José Begega
→ La humana perfecta, de La Rara Troupe, Belén Sola i Chus Domínguez (LAAV_ Laboratorio de Antropologia Audiovisual)
→ Red River / Rio Tinto, de Nadia Barkate i Marion Cruza Le Bihan
→ Canedo, de Usue Arrieta i Vicente Vázquez
→ Autorretrato como fuente, de Xeito Fole
→ Amor siempre, de Maider Fernández Iriarte
→ Cardón Cardinal, de Patricia Esquivias
→ FESTIVAL CLUB. Donde nada ocurre, de Irene De Andrés
→ La Veda, de Paco Chanivet
→ Shelter, de Lúa Coderch
→ Oxygen is Flowing, de Álvaro Chior
→ The Breathing Lesson, de Dora García
→ 1ª Olimpiada Doméstica, de Campanilla
→ El nadador, de Fermín Jiménez Landa
→ 366 sillas, de Maider López
→ CAMILO... la vida como performance, de Isaías Griñolo Padilla i Antonio Orihuela
→ Ejercicios para cruzar fronteras, de Los Torreznos
Col·laboren: