Aquests visionats són un lloc de seguretat

DIAGNÒSTIC

Avís de contingut sensible: en aquest apartat es parla i es donen dades de trastorns mentals, suïcidi, pobresa, masclisme, lgtbiq+fòbia, psicofàrmacs, addicció, contenció física, Covid-19, crisi i neoliberalisme.

L'Organització Mundial de la Salut és molt concreta respecte a la salut mental dels adolescents a nivell mundial:

• El 50% del sofriment psíquic comença als 14 anys o abans, però en la majoria dels casos ni es detecta ni es tracta.
• La depressió és una de les principals causes de malaltia, lesió i discapacitat entre adolescents.
• El suïcidi és la segona causa de mort per als joves d'edats compreses entre els 15 i els 29 anys.

Actualment, 1 de cada 4¹ persones en el món i 1 de cada 6 a Europa² es troba afectada per un trastorn mental. El 30% dels joves espanyols de 15 a 29 anys ha patit símptomes de sofriment mental al 2018, només la meitat d'ells va sol·licitar ajuda³. Només a Madrid, entorn de 45.000 joves d'entre 15 i 35 anys acudeixen cada any al metge d'atenció primària per ansietat i depressió. El gradient social i la bretxa per gènere estan presents en tots els indicadors estatals de salut mental⁴, arribant a duplicar-se els percentatges de sofriment psíquic en persones amb capacitat econòmica limitada, que són dones o gènere-dissidents, o que estan privades de llibertat.
Més del 79% dels suïcidis a tot el món tenen lloc en països d'ingressos baixos i mitjans⁵. L'indicatiu que cada 2’5 hores se suïcida una persona a l'Estat espanyol (10 persones al dia), és lògic quan és el setè país de la Unió Europea amb més pobresa⁶.

L'estat de benestar està desproveït d'un sistema de salut pública que ofereixi recursos suficients, agreujant tant les anteriors dades com l'estigma social dels problemes de salut mental. A l'Estat espanyol, la ràtio de professionals en la sanitat pública és de 6 per cada 100.000 habitants, tres vegades menor que la mitjana europea, de 18. Aquestes manques, que experts qualifiquen de “molt greus”, impliquen una gran injustícia social⁷ a més d'una hiper-medicalizatció del malestar vital provocat majoritàriament per processos socials (és a dir, no biològics) com la crisi econòmica o la solitud no desitjada. L'Estat espanyol és la desena potència mundial en consum de psicofàrmacs⁸, disparant-se aquest durant el confinament⁹. La base científica de la psiquiatria no és prou rigorosa¹⁰, així i tot, els seus medicaments derivats tenen efectes que - lluny de curar - seden, generen addiccions, incapaciten i, fins i tot, maten¹¹. Però, si no fos suficient, en les plantes de psiquiatria s'exerceix contínuament la violència i la vulneració de drets humans¹².

Així mateix, l'OMS adverteix¹³ que aquests antecedents, sumats a la desigualtat social ja existent i a la conseqüent crisi social de la pandèmia Covid-19, han incrementat de manera important les taxes de certs trastorns i agreujat uns altres¹⁴ en la societat general¹⁵. Les Nacions Unides consideren que els serveis de salut mental són part de la resposta essencial i han de ser ampliats i comptar amb el finançament necessari. Si bé el coronavirus ha fet estralls en tota Europa, l'Estat espanyol és un dels principals afectats.¹⁶
En relació a la salut mental i a l'estabilitat soci-laboral, i a causa de les conseqüències socioeconòmiques d'aquesta crisis sumades a les irresoludes del 2008, els joves d'entre 18 i 24 anys són el grup més vulnerabilitzat per aquesta pandèmia^{17 18}.

 

PROPOSTA

A pesar que no abordar els trastorns mentals dels adolescents té conseqüències que s'estenen fins a l'edat adulta (ja que afecten tant la seva salut física com mental i limiten les seves oportunitats de portar una vida satisfactòria), els recursos de salut mental del “Estat de benestar” són insuficients i la tendència social és la que ni a nivell familiar ni educatiu es parli de gestió emocional o s'incentivin les humanitats (recursos bàsics tant per a comprendre com per a prevenir el sofriment psíquic com una resposta natural a un entorn en crisi).

De l'anterior diagnòstic i abandó neix LOCUS* i aquesta proposta en particular, amb l'objectiu de cobrir aquestes manques i impulsar un acostament a altres pràctiques de convivència¹⁹ diverses i possibles, que es construeixen sobre intencions comunes de cures i que apunten a la creació col·lectiva d'un “lloc més segur” en el qual poder expressar lliurement -sense negativitat ni negació- tant vulnerabilitats com sofriments.
Aterrat en el context social adolescent això significa primer -nomenar i després -desconstruir certs fonaments colonitzadors de les relacions socials bàsiques -dinàmiques de poder, de gènere, productives, etc.- per a després consensuar altres imaginaris i pràctiques individu-comunitaris basats en un ventall més ampli de sentiments, necessitats i desitjos.

Per a això, ens servirem del poder cristalitzador del llenguatge artístic, en aquest cas audiovisual, per a estimular la reflexió col·lectiva sobre aquestes “experiències humanes cada vegada més usuals” i possibilitar una conversa col·lectiva i horitzontal sobre les experiències psíquiques divergents, doloroses per invisibilitzades i estigmatitzades, però més que vàlides i, fins i tot, amb capacitat de ser gaudides.

 

Preparació guia  

El punt de partida per a la creació d'un «lloc de seguretat» en el qual les persones es donin suport mútuament és generar un entorn de confiança: és un procés de continuïtat -tenint en compte els temps de cadascuna- i és una experiència col·lectiva, quant a que necessita la dedicació de totes.

En aquest context d'horitzontalitat, li guia forma part del procés igual que qualsevol altra participant, a pesar -i a partir- del seu paper. Per a això, suggerim una preparació prèvia, per a treballar les implicacions jeràrquiques intrínseques individual i col·lectivament. Això suposa certa exposició respecte a les vulnerabilitats, expectatives i pors, intencions i potencialitats respecte a la posada en marxa d'aquest recurs.

• Què puc aportar des de la meva experiència vital a aquest procés? Estic disposada a compartir les meves experiències? En quin grau? Com pot afectar el procés total no fer-lo? Té sentit llavors dur-ho a terme en aquest moment? Quines expectatives tinc? Quins dubtes em sorgeixen sobre aquest tema?
• He viscut alguna experiència semblant en la meva adolescència o maduresa? Quina relació tinc amb l'autoritat? Quin tracte m'agradaria rebre com guia? I com participant? Com de disposada estic a la permeabilitat/desestructuració del procés?
• En el moment de dur a terme l'activitat: explicar-se com a guia (en contraposició amb una autoritat didàctica), fer-se cridar pel nom propi, compartir una cosa personal (mostrar una disposició a exposar la pròpia vulnerabilitat), confiar en el grup, obrir-se.
• Comptar l'activitat com a experimental, deixar clar que no es vol arribar a un resultat concret, quantificable o avaluable, aclarir les expectatives personals i, si n'hi ha, institucionals de l'activitat. Això ajudarà a desdibuixar els possibles límits i al fet que, dins de que és una activitat programada, el seu contingut sigui el més orgànic i fluid possible.
• Compartir les respostes a aquestes reflexions prèvies, situant obertament que probablement parteixen de les diversitats (d'edat, gènere, experiència vital, rol, etc). Expressar la intenció de formar part del procés de manera activa, la disposició a l'escolta i el desig de rebre cures -a més de facilitar-los.
• Confiar en la sensibilitat pròpia per a, com a persona guia, detectar -a través de l'observació acurada i l'escolta activa dels sentiments- si les temàtiques o dinàmiques proposades en aquest recurs responen a les necessitats que els participants hagin bolcat o puguin manifestar i, eventualment, anar ajustant el desenvolupament de les següents sessions en funció d'això.

 

Preparació de l'espai

El confort en l'espai és una altra forma de cura, per a tractar de potenciar-lo:

• Evitar espais amb mala acústica, poder parlar-escoltar sense esforç suposa una gran diferència bàsica. Col·locar els seients de manera que generin una interacció circular, això transmet una lectura horitzontal de l'espai i, per tant, de la totalitat de l'activitat. Evitar espais molt grans i dispersius, buscar el recolliment. En definitiva, generar un espai acollidor, on poder sentir-se còmoda.
• Proporcionar material de papereria bàsic, per a usar-lo de manera individual o col·lectivament en el cas que es necessiti prendre notes o registrar gràficament certes parts de l'activitat.
  Aconsellem tenir aigua, gots, tovallons, fruita, galetes (indicant al·lergògens en una nota per escrit, tenint en compte la inclusió també en l'alimentació: alternatives veganes, sense glútens, etc.).
• A més d'adequar la sala principal on es desenvolupi l'activitat, generar un altre entorn a manera de “refugi” que suggereixi i possibiliti experiències més afables. Per exemple: atenuant la seva llum, afegint coixins, introduint algun element festiu…
• En el cas que sigui possible, és preferible comptar també amb un espai a l'aire lliure.

 

Metodologies

Certs aspectes a tenir en compte que faciliten el desenvolupament orgànic de l'activitat:

• Horitzontalitat: la fluïdesa dels rols permet desdibuixar les lògiques de poder i els límits que normalment es generen en agrupacions de persones (professora-alumna, cuidadora-cuidada, autoritat-subordinada…). Repartir responsabilitats i càrregues possibilita alternatives més amables a la visió reduccionista i culpabilitzadora que acompanya el tractament i l'expressió del sofriment psíquic.
• Autogestió i suport mutu: enfront d'un sistema social, educatiu i de salut basat en la dependència i passivitat (relació professora-alumna, terapeuta-pacient, etc.) busquem les cures i autocures a partir de l'horitzontalitat, els vincles relacionals, els afectes, la creació d'una comunitat disponible per a gestionar el sofriment autònomament i de forma acompanyada, lluny de lògiques capacitistes, punitivistes i violentes.
• En primera persona: entenent que la persona no és únicament un cos biològic sinó que està condicionada pel context econòmic, social i cultural en el qual viu (precarietat, estrès, hiper-competitivitat, velocitat, solitud no desitjada / travessades per diferents formes de violència vinculades amb raça, gènere, classe, sistema econòmic i violència institucional ) des dels moviments bojos²⁰ sorgeixen els discursos en primera persona, que parlen del sofriment psíquic a partir de l'especificitat de les experiències psíquiques divergents de cadascuna, més enllà dels diagnòstics i de l'opinió psiquiàtrica, partint de la base que cada experiència és única i legítima i cada persona té dret a viure i expressar-se segons el seu sentir.
• Pacte de curas: comprometre's col·lectivament (1) generar un espai en el qual no es permeti cap forma d'opressió/violència (ni psicològica, ni verbal, ni física) (2) cuidar dels unes altres a través d'eines senzilles com l'ús de trigger warnings , del llenguatge neutre, l'escolta activa [veure conceptes més a baix], el respecte dels temps d'intervenció, etc. (3) parar esment i respectar les diverses necessitats que es puguin compartir.
• Paraula de seguretat: pel seu contingut, l'activitat pot detonar sofriment psicològic, consensuar una paraula de seguretat grupal facilita expressar la necessitat de detenir la participació en x moment. En oferir-la com a possibilitat i ser comuna, eximeix de la “vergonya” o la “culpa” que normalment se senten en trencar la tònica general d'una activitat. A més, comunicar clarament que en qualsevol moment es pot abandonar la sala tant sola com acompanyada, i que hi ha un espai destinat per a això, indicar quin i on.
• Espai per al sofriment, l'error i la reparació: parlar obertament que, probablement, l'activitat generarà tant sensacions agradables com desagradables, i que ambdues compten amb espai per a ser demostrades, sempre en quan s'intentin tenir en compte les diverses pautes “de seguretat” així mateix explicades. Deixar clar que, malgrat el pacte de cures anterior, pel fet que no estem acostumades a deselvolupar-nos quotidianament segons aquestes pautes, existeix espai per a l'error sempre acompanyat d'un altre de reparació si així se sol·licita. Havent posat sobre la taula les anteriors pautes, se sobreentén que cap possible violència sorgiria a dretcient però, així i tot, caldria gestionar-la per a evitar que l'ambient de confiança es trenqui i per compromís amb el procés i els companyes.
• Si es detona un pic de sofriment: Tenint en compte que no existeixen receptes universals i que és la pròpia persona travessada pel pic la que millor pot explicar com necessita i/o vol ser cuidada en aquest moment, des de les nostres experiències col·lectives prèvies hem detectat una sèrie de tips que poden ser útils donat el cas que, d'altra banda, pot mostrar-se com a empipament, introversió, tristesa, repetició, autolesió en casos extrems, etc.:
  (1) Evitar el tone policing [veure concepte més a baix]. En aquesta mena de circumstàncies, pel cúmul de vivències/sensacions negatives, expressar el sofriment des d'un to enèrgic/agressiu és una reacció lògica i més que vàlida. Hem de parar esment al contingut del missatge i no coartar-lo pel seu to, perquè silenciar-lo podria fer més tibant el pic a més de sumar sofriment general en negar la manera d'estar en el món de la persona en qüestió.
  (2) Preguntar-li a aquesta persona què necessita, convidar-la a prendre's un descans en l'espai que s'hagi destinat per a això, acompanyada o no (i de qui), depenent de les necessitats expressades.
  (3) Confiar en el saber fer del grup, en els seus vincles afectius i la posada en marxa espontània de cures.
  (4) Una vegada acabada l'activitat, en un entorn íntim, preguntar si es necessita parlar d'això, o deixar la porta oberta a fer-ho en un altre moment, tant individualment com en grup.
  (5) No comunicar a la família directament, encara que es pot posar l'opció sobre la taula i comunicar-se sempre que hi hagi un consentiment previ. [Avís: en el cercle familiar més pròxim és on sorgeixen la majoria de les violències i traumes soferts per adolescents, prendre aquesta decisió pot posar a l'adolescent en una situació de risc]
  (6) A posteriori, cerca i compartició de recursos públics (idealment, que no comportin contenció ni farmacològica ni mecànica) en el seu entorn més immediat. [Assegurar-se de compartir-los com un possible recurs, no com una exigència]
• Temps i escales coherents: Finalment, deixar clar per a totes els participants, guia inclosa, que aquesta dinàmica és una píndola amb una durada i contingut determinats per tant, és recomanable tractar-la com un punt de partida, mesurant expectatives i resultats en funció d'això, sense pretendre englobar i resoldre en ella totes les idees, necessitats, etc. que sorgeixin durant aquesta part del procés. Fem aquesta anotació amb ànim de minimitzar l'autoexigència i el malestar si no s'arriben a complir unes expectatives idealistes. Això sí, per a cuidar i implementar el treball propi i també al grup, és important recollir les idees i necessitats que es detectin i posar-les en pràctica en un altre moment del procés global.

Temporalitat

Aquesta activitat està composta per 4 dinàmiques clau i dissenyada per a realitzar-la en tres moments espaiats:

• Dia 1: (1) Presentació + (2) Visionats
  Presentar-se en el grup a través de les dinàmiques laterals propostes és clau per a situar-se entorn de la “la bogeria” des de percepcions diferents i cap a un lloc comú.
  El visionat col·lectiu de les peces proposades d'una banda estimula una reflexió individual-comunitària sobre sobre el sofriment psíquic, sobre els seus perquès, els seus com… i d'altra banda fomenta la gestació d'un sentiment col·lectiu.
• Dia 2: (3) Creació d'un lloc de seguretat.
  Proposta creativa/artística com a cristal·lització de les reflexions del dia 1 i materialització dels desitjos col·lectius que s'hagin generat. Crear aquest recurs de procés i/o material pot ajudar a connectar a posteriori amb les sensacions agradables viscudes i, a vegades, animar a continuar investigant autònomament les potencialitats de l'artístic quant al sofriment psíquic.
• Dia 3: (4) Digestió
  Posada en comú de les sensacions generades per l'activitat. És un moment informal, sense programació definida, que usem per a recollir l'experiència viscuda i donar continuïtat al procés o tancar-lo.

PRÀCTIQUES

Proposem diferents enfocs amb la intenció que aquest recurs es pugui adaptar, escalar i adequar a diversos contextos (especials, numèrics) i individualitats, variant les dinàmiques segons el nivell de vinculació entre els participants cap a l'activitat. També volem possibilitar un espai de maniobra que permeti a la guia triar el format amb el qual se senti més còmoda, i multiplicar els recursos en una situació de continuïtat.

Amb ànim de generar una presentació que inclogui les vulnerabilitats de cadascuna però que sigui lliure, permetent triar quantitat, profunditat i tipus d'informació que es vol compartir amb el grup a un primer moment, es proposen dues possibles dinàmiques de presentació de les quals es poden extreure i sobreentendre molts aspectes de la personalitat de cadascuna:

• Amulets: cada participant, guia inclosa, es presentarà a través d'un amulet, és a dir, un objecte petit que sigui important en el seu dia a dia, al qual se li atribueixi cert poder guaridor o que connecti amb alguna cosa/algú important. Al portar, ensenyar i explicar què li connecta amb l'objecte, la persona decideix compartir una part del seu ser amb la qual es connecta còmodament. Sense haver necessàriament de comptar una cosa específica o personal de si mateixa o de la seva història.
• Preguntes boges: cada participant, guia inclosa, respondrà a una pregunta boja que extraurà aleatòriament de, per exemple, un bol. Les preguntes boges (ex. Quin esmorzar li prepararies a Picasso? Si dissenyessis un emoji, com seria? Quin és el somni més estrany que has tingut?) ajuden a connectar amb el costat subconscient i espontani dels nostres pensaments, a més de generar una atmosfera de gaudiment i fantasia que relaxa l'espai.

Enfocaments de la sessió

• Politemàtic: visionat sobre diferents temàtica i debat transversal.
  Recomanada per a sessions puntuals, grups recentment formats i sense preparació prèvia.
• Monotemàtic: enfocar la sessió -visionat i debat- sobre un tema.
  Recomanada en el cas que hi hagi certa continuïtat: (1) els participants i la guia ja constitueixen un grup, una comunitat (ex. professora - alumnat): existint un vincle previ és possible detectar un tema d'interès específic i enfocar la sessió en ell; o (2) es preveuen diverses sessions successives, per tant és possible abastar diferents temes aprofundint cadascun en una sessió.

Tipus de visionat i debat

• Temàtic: Visionat seguit de dos (o més) vídeos associats per similituds o diferències tractant un mateix tema: s'impulsa el debat des de la pluralitat de perspectives : des de quins “llocs” creieu que parlen els autors? com influeix el seu posicionament, condició, identitat en el relat? com us afecta el relat? com tractaríeu el tema vosaltres? + les preguntes suggerides en cadascun dels visionats triats.
• Fluid: Visionat de 6-7 vídeos seguits sense comentaris per part del guia i del grup (entre 10 i 15 min totals). Durant el visionat, cada participant és convidada a apuntar individualment paraules clau, pensaments i imaginaris suggerits pels vídeos, que es posaran en comú al final de la projecció mitjançant una lectura anònima (o semi-anònima). Successivament, es proposa un joc col·lectiu d'associació entre les paraules/reflexions llegides i les peces, impulsant el debat des dels binomis creats.
• Paral·lel: Visionat de peces diferents que abasten la mateixa temàtica o context, en diferents grups de 3-4 persones. Cada grup, després d'haver vist la peça, debat sobre ella autònomament, arribant a consensuar una reflexió, inquietud o pregunta comuna (“primer nivell”, de mediació i intercanvi íntim) que vulgui compartir amb els altres grups en la successiva dinàmica de posada en comú i debat (“segon nivell”, de mediació-intercanvi col·lectiu).
• Autogestionat: Són els participants els qui proposen la temàtica i el format de visionat i debat. (Recomanat en processos de continuïtat, en els quals el grup estigui assentat i s'hagi generat certa confiança amb/en l'activitat. En tot cas, no adequada per a la primera sessió).

Aquesta selecció de visionats²¹ està basada en factors crucials que, tant per les circumstàncies pròpies d'aquest període com per l'experiència pròpia, aventurem afecten la salut mental dels adolescents. Els visionats són el punt de partida per a canalitzar l'exploració d'aquestes temàtiques (a vegades, doloroses) des d'una perspectiva més folgada.

Independentment de la mena de visionat que es decideixi dur a terme, proposem començar amb el parell de vídeos de l'etiqueta # BOGERIA per a situar clarament l'ànim de l'activitat: la convivència i l'expressió de la bogeria, la reflexió entorn d'i la creació d'un lloc de seguretat.

* Totes les preguntes suggerides inclouen a la persona guia que, en ser part del procés, podrà respondre a elles en la forma i mesura en la qual se senti còmoda, igual que qualsevol altra participant.

# BOGERIA

• Double Vincle, de Antón Cabaleiro
  Tema possible: percepció de la bogeria.
  Preguntes suggerides: Amb què ens connecta la paraula “no”? Es podria entendre no com a negativitat, sinó com a resistència… com a negació al statu quo? Com va dir Thomas Szasz, és llavors la bogeria l'única reacció sana per a una societat malalta? pot ser la “negació” una força de canvi a més d'una de resistència? quin espai deixem per al dubte, per a la transformació... en la nostra visió de la realitat? Si la bogeria és anar a contra corrent, alguna vegada ens hem imaginat actuant o hem actuat “bojament”? com? ens hem sentit lliures de fer-ho? ens hem sentit avergonyides, aïllades, culpabilitzades o perseguides per haver actuat/estat estranya? quina és la reacció típica quan ens trobem a algú actuant “bojament”?
• Rina Bouwen, de Diana Larrea
  Tema possible: lloc de seguretat.
  Preguntes suggerides: si tinguéssim el superpoder de materialitzar un espai propi, on ens sentíssim còmodes i destrals del tot, com seria? tenim algun lloc que se sembli a això? quines característiques té perquè ens faci sentir així?

# SOCIETAT

• Abismo, de Raúl Bajo Ibañez
  Tema possible: cosmovisió.
  Preguntes suggerides: com ens fa sentir aquest clip d'un minut? com és possible no sentir-se aclaparada a cada moment si així és la vida? sentim alguna vegada que dues o més sensacions diferents s'entremesclen en el nostre sentir? en el cas que sí, és un moment agradable/desagradable, útil/inútil, quotidià/estrany..? què fem front a això?
• Vigila, te estamos sonriendo, de Rogelio López Cuenca
  Tema possible: política
  Preguntes suggerides: quines sensacions ens genera aquest clip? què pensem de la societat en la qual vivim? alguna vegada ens hem sentit obligades a performar segons desitjos/expectatives que no hem sentit “nostres”? quins són els nostres desitjos d'autoafirmació enfront de la societat? és el “positivisme tòxic” violència?
• Revolución Humilde para una Pantalla Pública, de Marta De Gonzalo  Publio Pérez Prieto
  Tema possible: miedo.
  Preguntes suggerides: com som quan ens imaginem sense por? com percebem el món quan l'imaginem sense por? existeixen llocs -físics o imaginaris- en els quals ens sentim destrals? quina forma tenen? aconseguim recórrer a ells sempre que ho necessitem?

# ADOLESCÈNCIA

• Mis padres en el espacio, de Jonathan Millán
  Tema possible: família, adultes, persones cuidadores.
  Preguntes suggerides: amb quina paraula -objecte/animal/sentiment- identifiquem a la nostra família (entesa més enllà dels llaços de sang, com unitat bàsica de cures) en la quotidianitat? si fins i tot en els moments quotidians a vegades ens semblen “marcians”, com ens comuniquem amb els adultes? si poguéssim fer-los una pregunta que sempre vam voler però mai ens vam atrevir, quin seria? com ens imaginem d'adultes, que ens agradaria i que no ens agradaria ser?
• 1ª Olimpiada doméstica, de Campanilla
  Tema possible: joc, imaginació
  Preguntes suggerides: quin percentatge de la nostra quotidianitat dediquem al joc? és molt/poc/adequat? amb qui juguem? quin és el primer joc que recordem? amb quines paraules relacionem el joc? quin paper juga la imaginació en la nostra gestió emocional?
• Entrenamiento, de Diana Larrea
  Tema possible: Sacrifici, disciplina.
  Preguntes suggerides: alguna vegada ens sentim sobrecarregades, estressades, exigides? i com reaccionem? Si poguéssim dissenyar la setmana (estudis, activitats extra, esport, amistis, etc) segons el nostre ritme, com seria? existeix el dret al descans o per contra es nega?
• El origen de la violencia, de Cecilia Barriga
  Tema possible: bullying, violència.
  Avís: violència especista. En situar-ho en aquest tema, pot ser triggering per a víctimes de bullying o maltractament físic. Tractar de veure-ho minimitzant l'enjudiciament ètic.
  Preguntes suggerides: en aquest vídeo hi ha 4 agents: els gats, el nen, els nenes darrere d'ell i la persona que grava, amb qui ens sentim més identificades? [deixar clar que no s'exigeix contestar públicament] aquests rols són definitius? quin sentiment mou el nen a actuar així? és innat, aprehès, gradual, alterat..? què és el poder i com s'adquireix?
• Irrational 10, de Daniel Andujar TTTP (Technologies To The People)
  Tema possible: autoritat, rebel·lia / manipulació.
  Preguntes suggerides 1: què significa hackejar, rebel·lar-se? a qui/què desitgem hackejar? quines són les nostres tècniques de hackeig de la realitat?
  Preguntes suggerides 2: què volen dir amb aquest vídeo les persones que l'han gravat? [després de les respostes, revelar que és un anunci d'una marca d'equipament de surf] les conclusions que hem tret de les primeres preguntes continuen sent vàlides malgrat les intencions amb les quals s'ha gravat el clip? quines preguntes ens fem en veure un vídeo en internet/televisió? què és la informació lliure? i el pensament crític? algú hauria de salvaguardar la veracitat del contingut d'internet? qui? què és la censura?
• Am I, de Florencia Aliberti
  Tema possible: autoestima, xarxes socials.
  Avís: depenent del percebut durant la sessió, pot ser triggering per a persones amb TCA (Trastorns de Conducta Alimentària).
  Preguntes suggerides: quines sensacions genera aquest vídeo? Com ens relacionem amb la nostra imatge “pública”? ens pertany / a qui pertany? quin pes té l'opinió de les persones desconegudes? i dels nostres sers estimats? i les nostres pròpies?

# SOFRIMENT

• La muerte de nuevo, de Antonio Perumanes
  Tema possible: autoconcepte, distorsió.
  Preguntes suggerides: Els efectes que veiem en el vídeo els provoca un far, símbol que normalment es relaciona amb la claredat d'una destinació, amb la saviesa, l'esperança… Ens hem sentit alguna vegada com perdudes enmig de la mar? A quins “fars” ens aferrem en aquests moments? Alguna vegada el “far” s'ha trencat, hem sentit desesperança?
• Nueve segundos de negro, de Alex Reynolds
  Tema possible: ansietat.
  Preguntes suggerides: de petites ens fa por la foscor, perquè ens sentim insegures en ella, ens immobilitza. ens sentim alguna vegada incapaces de “veure” on anem, de “moure'ns” cap a qualsevol lloc? què fem en aquesta situació?
• Els Banyets. A Virginia Wolf, de Paloma Navarés
  Tema possible: depressió/mort.
  Avís: pot ser triggering per a persones que hagin travessat depressió greu, pràctiques d'autolesió o pensaments/intencions suïcides.
  Preguntes suggerides: quines sensacions transmet aquest clip? a quines estratègies recorrem per a navegar la tristesa o l'apatia? podem parlar obertament de “tristeses que ofeguen” en un món en el qual l'eslògan és “somriu, t'estem vigilant”? de quines maneres pensem en la mort? en aquesta cultura occidental en la qual ens situem, sentim que podem parlar d'ella obertament? coneixem com la naturalitzen en altres cultures?
• Air race (arquitecturas humanas): Tossir, de Daniel Chust Peters
  Tema possible: Covid-19.
  Preguntes suggerides: què és el primer que hem pensat en veure aquest clip? quines sensacions ens transmet? se'ns ocorren altres interpretacions, sabent que el vídeo es va realitzar en 2010?
• Fall in, de Javier Otaduy
  Tema possible: polaritat.
  Preguntes suggerides: quines sensacions genera aquest clip? sentim les dues històries com una contradicció o com un binomi? tenim tendència a sentir la contradicció més com a oposició o com a equilibri? en quins altres moments de la nostra vida quotidiana ens hem sentit en aquesta tessitura?

# GESTIÓ EMOCIONAL

• Sinfonía del sueño, de Alonso Gil
  Tema possible: suport mutu.
  Preguntes suggerides: sabem la diferència entre solitud i solitud? què ens cridaria més l'atenció, un solo despertador o molts junts sonant alhora? Si els despertadors fossin persones, com ens faria sentir una persona fent soroll sola? Com ens faria sentir si moltes persones se li unissin? Trobem en aquest vídeo i després d'aquestes preguntes algun paral·lelisme amb els vincles afectius o polítics? De quina altra manera metafòrica podríem representar el suport mutu?
• El amor es tu destino, de Toni Serra / Abu Ali
  Tema possible: teràpia/salut.
  Preguntes suggerides: si ens oblidem de la melodia, què ens transmeten els subtítols? si ens oblidem dels subtítols, què ens transmet la melodia? què passa quan els unim? què us transmet el cantant? malgrat el desassossec que pot produir reflexionar sobre el sentit de la vida, quins moments animosos podem evocar? alguna vegada usem l'art per a connectar amb aquesta sensació? tenim algun mantra, una rutina, un objectiu… alguna cosa que ens repetim que ens mantingui a flotació, cap endavant, en equilibri “malgrat les nostres cremades”? Quan ens trobem perdudes, com la protagonista del poema, què fem, demanem ajuda, a qui, com? pot ser alliberador, a més de dolorós, parlar de les nostres tristeses?
• Supermundo, de Félix Pérez-Hita
  Tema possible: diversió.
  Preguntes suggerides: Quin paper compleix el “temps lliure” en la nostra gestió emocional? A què ens dediquem en els nostres moments d'oci? Què ens passa quan l'oci es minimitza, per exemple, perquè ens castiguen o… per una pandèmia mundial?
• Infancia prohibida, de Venga Monjas
  Tema possible: humor.
  Preguntes suggerides: Quin paper compleix l'humor en la nostra gestió emocional? A vegades la vida és una merda, però amb amigues i humor es fa més suportable. O pot ser problemàtic si s'usa aquesta eina per a intentar tapar un problema?

# GÈNERE

• Fenómena, de Julia Montilla
  Tema possible: perspectiva de gènere.
  Preguntes suggerides: [Dirigides a tot el grup] Per què gruny l'actriu? Quina sensació ens genera, ens fa por? Al cinema, i en la vida en general, normalment la dona compleix el paper de vulnerable, de fràgil. Què passa quan es rebel·la, quan passa a representar papers que normalment no se li associen? Quina visió tenim del concepte dona? Creiem que és just o que, per contra, pot violentar a les persones que s'identifiquen amb aquest gènere?
• Amazona 2, de Campanilla
  Tema possible: feminisme.
  Preguntes suggerides: [Dirigides als adolescents dones cis i no binàries] Les amazones són, històricament, dones guerreres. En quines situacions ens sentim amazones o sentim que hem de mostrar-nos com a amazones? Contra quin o qui lluitem? Sentim que hem de demostrar o estirar les nostres habilitats perquè se'ns tingui en compte, perquè se'ns validi?
• Acción 2: Con mi espéculo soy fuerte yo puedo luchar, de Estíbaliz Sádaba
  Tema possible: exigència social.
  Preguntes suggerides: què se'ns exigeix socialment simplement per la nostra expressió de gènere? amb què estem a gust, amb què no? Ens costa trobar l'equilibri en aquesta quotidianitat? o per contra juguem amb el que s'espera de nosaltres basat en aquesta presumpció?
• Autoanimación, de Gabriel Díaz Romero
  Tema possible: masculinitat.
  Preguntes suggerides: [Dirigides als adolescents homes cis] Com sentim la nostra presència corporal en el món, com ens relacionem amb el nostre cos i a partir del nostre cos? Què ens fa sentir això? Ens permetem jugar amb la nostra imaginació, amb el nostre cos, mostrar-nos innocents?

# VINCLES AFECTIUS

• Jarrita, de Campanilla
  Tema possible: amor.
  Avís: la perspectiva d'aquestes preguntes pot ser triggering per a persones que hagin sofert abusos o violència de gènere.
  Preguntes suggerides: Tornar a escoltar la cançó Que ningú sàpiga el meu patiment (una cobla sobre “l'amor”). Què pensem de l'amor? -Respostes- Quina visió es mostra de l'amor en els mitjans de comunicació? Com ens afecta? L'amor romàntic implica un binarisme i violència que, en general, s'invisibilitza igual que el sofriment psíquic, aquest silenci incita diverses violències, entre altres, les relacions tòxiques o la violència de gènere, quines eines tenim per a detectar-les i fer-los front?
• Orgasmo, de Luis Cerveró
  Tema possible: sexualitat.
  Avís: pel tabú social i l'adolescència en si, aquestes preguntes poden despertar riures nerviosos, acudits dolents… i, encara que en l'activitat no es permetin actituds lgtbiq+fobes, pot ser triggering per a persones que s'identifiquin amb una sexualitat queer però que encara no hagin sortit de l'armari.
  Preguntes suggerides: què és un orgasme? és només una sensació física? ens agradaria sentir/hem sentit alguna sensació similar fora d'un context sexual? ens permetem explorar respecte a la nostra identitat sexual? o sentim que la societat ens coarta? què ocorre quan es coarta o neutralitza aquesta part de l'experiència humana?
• Cirugía, de Alberto González Vázquez
  Tema possible: identitat.
  Preguntes suggerides: som totes les versions de nosaltres mateixes (les que vam mostrar, les que projectem, les passades, presents i futures), com ens relacionem amb elles? quins factors -ambientals, emocionals, relacionals...- creiem que influeixen en l'expressió de l'una o l'altra? amb quina mena de vincles ens sentim destrals per a mostrar-les totes? Al cap i a la fi, pot el surrealisme ser el més honest?
• NSFW, de Estampa
  Tema possible: pornografia.
  Avís: pel caràcter de les preguntes, pot ser triggering per a persones amb fòbies sexuals.
  Preguntes suggerides: què estem veient? ens resulta pornogràfic? és clar que el seu contingut és sensual, quines diferències notem amb el porno mainstream? quines identitats i sensibilitats es poden quedar fora d'aquesta representació dels vincles sexe-afectius? com us afecta la hipersexualització de la vida? sentim que el que hem parlat, aquesta percepció més suau, ens ha transformat?

Una vegada feta la dinàmica de visionat, proposem motivar la creació d'un lloc de seguretat col·lectiu per a materialitzar les experiències compartides i enriquir el sentiment de pertinença comunitària.
Entenem el “lloc” des de diverses dimensions -física, de processos, màgica… és un imaginari carregat de les sensacions i estímuls individuals o col·lectius i el seu poder o funcionalitat resideix en els desitjos que el seu/s creadora/s li atorguin.
Proposem alguns exemples a triar segons els interessos mostrats pel grup:

• Amulet objectual acompanyat per un símbol o text breu característics del procés. Millor si és molt manejable, si cap en una butxaca. Exemple
• Borsa serigrafiada, a manera de “lloc de seguretat col·lectiu i portàtil” en el qual poder guardar coses que ens facin sentir bé i/o que poder usar com a bossa quotidiana que connecti amb l'experiència grupal. Exemple
• Amulet audiovisual: curt d'entre 1 i 2’, fet amb el mòbil (sèrie d'enregistraments curts muntats de seguit). Enregistrament de moments quotidians i/o experiències artístiques que connectin amb “sensacions de seguretat”. Pot ser un recurs individual que tenir a mà o entendre's com la documentació/resultat col·lectiu d'aquesta proposta. Exemple
• Lloc de seguretat físic: si el recurs es posa en marxa en un espai conegut pels participants (p.e. una classe d'institut), pot ser interessant generar un micro-lloc segur al qual poder acudir en moments de sofriment, basant-se en la preparació espacial compartida en aquest recurs i en altres necessitats de disseny que puguin decidir elles mateixes. Exemple
• Instagram grupal privat i amb la contrasenya compartida únicament amb el grup. On poder bolcar memes, TikToks, etc. relacionats amb la salut mental, tant informatius com humorístics. Exemple
• Mapa boig personal: un exercici individual conscient sobre, si es donés el cas, com ens agradaria navegar moments de crisis, estats extrems o simplement estats d'ànim eixelebrats. Exemple
• Manifest grupal: el sentiment de grup que es generi pot ser fort, excitant, pot despertar la consciència política i la necessitat de manifestar els seus sentiments, desitjos i intencions respecte al sofriment psíquic, un manifest breu és una eina gràfica molt potent per a recollir-lo.
• Performance: si el grup resulta ser altament artístic o està interessat en l'expressió corporal, pot traduir aquesta necessitat de manifestació en una acció artística, involucrant així a x cercle social. Exemple

Aquestes dinàmiques solen ser molt nutritives, però també carregoses. És part del procés programar, passada més o menys una setmana de les primeres sessions, una trobada informal (sense dinàmiques artístiques predefinides ni un format precís) la intenció del qual és recollir les emocions i experiències viscudes durant les sessions, sense pretensió d'arribar a una resolució d'aquestes, ni a una interpretació definitiva.
La trobada pot ser un esmorzar, un berenar, una quedada al parc… darrere d'una atmosfera relaxada. Es recomana deixar clar que és un espai lliure, no productiu, sinó per gaudir.

Aquest moment de retrobament enforteix també els vincles (nous o preexistents) entre companyes: posar en comú i, a través d'això, reviure una experiència compartida des de la claredat proporcionada per la distància temporal, permet parlar més fàcilment de com ens hem sentit, com ens ha afectat l'activitat, quines motivacions han sorgit arran d'ella i com ha afectat la vivència dels dies successius o a la nostra cosmovisió.

 

A posteriori (per a la guia)

En la nostra experiència, aquestes dinàmiques generen un sentiment grupal.
Si bé d'una banda recomanem motivar l'autonomia del grup, deixant que els vincles es desenvolupin i defineixin orgànicament, d'altra banda proporcionar un seguiment d'i en la comunitat és un acte de cura intrínseca en el rol de guiï cap a una comunitat que, a més, li inclou. Tenir en compte dedicar un espai de les nostres vides a possibles necessitats que puguin expressar-se més enllà de les activitats programades, és una responsabilitat que a poc a poc s'anirà diluint.

Si has posat en marxa aquest recurs, també ens encantaria que ens comptessis les teves impressions i la de les adolescents amb les quals l'hagis viscut, enviant-nos un email: nada.colectivo.e@gmail.com

 

CONCEPTES

Capacitisme
El capacitisme és “una forma de discriminació o prejudici social contra les persones amb discapacitat” en el pla físic, mental o emocional (Wikipedia). Segons Itxi Guerra i Geertrui Cazaux, el capacitisme parteix de l'estructura d'opressió capitalista i és el sistema social, polític i econòmic que discrimina a les persones discapacitades pel mer fet de ser-ho. És un sistema en el qual els cossos, les ments i les emocions són valorats segons un estàndard discriminatori de normalitat, intel·ligència i excel·lència.

Lloc de seguretat
Segons la psiquiatria hegemònica, un lloc de seguretat és un espai de contenció policial o de salut. Des de LOCUS* considerem que aquesta concepció, lluny de ser segura, és discriminatòria, construint-se una vegada més des d'i per a les persones neurotípiques enfront d'una suposada amenaça representada per la persona boja. LOCUS* subverteix aquesta concepció del «lloc de seguretat», assegurant llocs des d'i per a persones boges, darrere d'alleujar, acompanyar i compartir el sofriment psíquic i reivindicant la convivència amb la bogeria a través de diversos llenguatges creatius contemporanis radicats en el suport mutu.

Psiquiatria hegemònica
Enteniment i gestió dels problemes de salut mental supremacistes, jeràrquics i, per tant, violents. En aquest context, la salut mental d'una persona es mesura -i es limita- d'una banda sobre la base de la seva capacitat productiva -vinculada al treball assalariat o precari com a únic mitjà de contribució i devolució cap a la societat i, per l'altre - a la seva capacitat de manejar l'estrès normal de la vida²² -implicant una universalitat de sentiments malgrat vivència individual o col·lectiva, factor social, cultural, econòmic etc.

Anti-psiquiatria / contra-psicologia
Com diu Clementine Morrigan, “el complex industrial psiquiàtric no és l'amo de la realitat”. Les tendències que ho condemnen sorgeixen ja en els anys 60 amb les reflexions Foucaultianas i pràctiques trencadores com les de Nise da Silveira o Franco Basaglia, es reaviven en els 90 amb la celebració del primer Orgull Boig i arriba fins als nostres dies incloent un ampli espectre polític d'enfocaments crítics que qüestionen la psiquiatria des de l'activisme, les humanitats i, fins i tot, la medicina. No som únicament cossos biològics amb desequilibris químics, sinó que estem condicionades pels contextos en crisis amb els quals ens ha tocat conviure.

Suport mutu
Enfront dels ritmes neoliberals inhumans i en alternativa al reduccionisme biologiciste, al coaching yuppie i a un sistema sociocultural rígid basat en la competitivitat, buscar la nostra supervivència en les cures i l'autogestió es converteix en essencial. LOCUS* valorem la construcció de vincles afectius i capital humà com a arrels imprescindibles per al nostre desenvolupament humà i en defensa d'una societat heterogènia; un entorn de seguretat i confiança on polititzar el sofriment i sostenir-se recíprocament sense la intermediació d'estructures contentives (El Salto Diario).

Trigger warning (avís de contingut sensible)
Enunciació al començament d'un escrit, d'una pel·lícula, etc., advertint a les persones que poden trobar el contingut molt pertorbador, especialment si han experimentat una cosa similar. Els avisos de contingut sensible són cuidats verbals bàsics que ajuden a minimitzar que es desencadenin pics de sofriment relacionats amb una diversitat de problemes posttraumàtics.

Llenguatge neutre
Una proposta alternativa i inclusiva enfront del purisme lingüístic que reivindica un llenguatge basat en una visió no-binària de la humanitat (ell, ella, + elle), denunciant així el sexisme i androcentrisme implícit en això que, com assenyala Mercedes Bengoechea, generen conseqüències en la “construcció d'estereotips i prejudicis sobre la identitat de cada gènere i com això forma part de l'estructura patriarcal de les llengües”.

Feminisme interseccional
L'anterior concepte està directament relacionat amb el feminisme interseccional des del qual tractem de construir LOCUS*: un concepte encunyat per Kimberlé Crenshaw en contraposició al feminisme hegemònic, eminentment blanc i neoliberal. La interseccionalitat és “el fenomen pel qual cada individu sofreix opressió o ostenta privilegi sobre la base de la seva pertinença a múltiples categories socials” que es construeixen i estan interrelacionades en els seus respectius sistemes d'opressió, dominació i discriminació.

Tone policing (vigilància del to)
Restar valor a una declaració atacant el to en el qual es presenta en lloc del missatge en si, amb freqüència dirigit a "oponents" que estiguin més a baix en l'escala de privilegis, quan és precisament la falta de drets humans bàsics el que lògicament suscita la frustració que s'expressa des de l'empipament (sentiment humà tan vàlid com qualsevol altre) (Ale Devenuta).

 

ALTRES MATERIALS

+ @proyectolocus (Compte d'Instagram)
+ Hamaca (Catàleg audiovisual complet)
+ My Mad Fat Diary (Sèrie de TV)
+ The End of the F***ing World (Sèrie de TV)
+ Sex Education (Sèrie de TV)
+ Brassic (Sèrie de TV)
+ Euphoria (Sèrie de TV)

----------

1 PLAN DE ACCIÓN SOBRE SALUD MENTAL 2013-2020. Organización Mundial de la Salud. 2013.

2 HEALTH AT A GLANCE: EUROPE 2018. Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económicos. 2018.

3 ALERTA POR EL AUMENTO DE PROBLEMAS MENTALES EN JÓVENES. Efe, El Confidencial. 2018.

4 ENCUESTA NACIONAL DE SALUD ENSE. Ministerio de Sanidad, Consumo y Bienestar Social. 2017.

5 SUICIDIO. Organización Mundial de la Salud. 2019.

6 LA TASA DE POBREZA EN ESPAÑA ES LA SÉPTIMA MÁS ALTA DE EUROPA. Laura Daniele, ABC. 2019.

7 UN INFORME MUESTRA LAS CARENCIAS DE ESPAÑA EN SALUD MENTAL. Belén Ramacha y Ana Ordaz, El Diario. 2020.

8 EL ALTO CONSUMO DE ANTIDEPRESIVOS Y TRANQUILIZANTES SE CONSOLIDA EN ESPAÑA. Patricia Martín, El Periódico. 2019.

9 SALUD MENTAL Y MEDICALIZACIÓN EN TIEMPOS DE PANDEMIA. Juan Duarte, La Izquierda Diario. 2020.

10 HECHOS BREVES SOBRE LA PSIQUIATRÍA. Comisión de Ciudadanos por los Derechos Humanos. 2020.

11 "LAS FARMACÉUTICAS INVENTAN TRASTORNOS MENTALES PARA TENER GENTE ADICTA". Jordi Sabaté, El Diario. 2016

12 LAS PERSONAS CON PROBLEMAS DE SALUD MENTAL LEVANTAN LA VOZ ANTE LA VULNERACIÓN DE SUS DERECHOS. Confederación Salud Mental España, Europa Press. 2019.

13 LA OMS ADVIERTE QUE EL CORONAVIRUS AFECTARÁ A NUESTRA SALUD MENTAL FUTURA. EFE, El Confidencial. 2020

14 ¿CÓMO AFECTA EL CORONAVIRUS A LA SALUD MENTAL?. Laura Andrés Tallardà, La Vanguardia. 2020.

15 PANDEMIA COVID-19 Y CONSECUENCIAS EN SALUD MENTAL. Nina Vindegaard y Michael Eriksen Benros, Universidad de Copenhague. 2020

16 EL CORONAVIRUS EMPEORA LA PERSPECTIVA DE LA SALUD MENTAL. Belén Diego, El Economista. 2020.

17 CASI LA MITAD DE LOS JÓVENES ESPAÑOLES SUFREN ANSIEDAD, DEPRESIÓN E INSOMNIO POR CULPA DEL CONFINAMIENTO. Miguel Retegui, Vice. 2020.

18 ESTUDIO NACIONAL REPRESENTATIVO DE LAS RESPUESTAS DE LOS CIUDADANOS DE ESPAÑA ANTE LA CRISIS DE COVID-19: RESPUESTAS PSICOLÓGICAS. Grup de Recerca 'Psicopatología de los trastornos afectivos y psicóticos', Universidad Complutense de Madrid. 2020.

19 del lat. convivere, compost de con- i vivere «viure»

20 Orgull boig: moviment format per usuaries, ex-usuaries i supervivents dels serveis de salut mental i aliades que, prenent com a exemple, entre altres, al col·lectiu LGBTIQ+ i el seu treball contra l'estigme i els prejudicis, reivindiquen la inclusió social i l'igualtat de drets per a les personas amb algú trastorn o malaltia mental a través d'una nova, diferent i positiva identitat i cultura “boja”.

21 La durada dels clips triats sempre ronda els 2’ a causa de l'uso adolescent de les xarxes socials i plataformes de streaming, els seus ràpids hàbits de consum audiovisual influeixen en els seus costums i capacitat de concentració, així que aquest format breu és més amable per a ells i a més minimitza la pèrdua d'atenció en l'activitat.

22 Segons l'Organización Mundial de la Salud “la salut mental és un estat de benestar en el que una persona s'adona de les seves pròpies capacitats, pot fer front al normal estrès de la vida, pot treballar de manera productiva i pot fer una contribució a la seva comunitat.”

 

Imatge: Credits to its creator, via Pinterest.

 

Colaboren: